Semblantes y sinthoma

El título elegido para el próximo Congreso de la AMP, “Semblantes y sinthoma”, nos introduce en la última enseñanza de Lacan. Se trata de dos conceptos propiamente lacanianos, que implican una orientación precisa en la clínica, en la teoría y en la política del psicoanálisis, tal como Jacques Alain Miller los viene elucidando en su curso de la orientación lacaniana. Para acercarnos a ellos proponemos un trabajo de seminario que permita explorar algunos recorridos que nos lleven hasta allí, conforme los interrogantes que nos plantean para cada uno, al hilo de una serie de te mas propuestos. Tomaremos como referencias los textos y Papers aparecidos en el site del Congreso, http://www.congresoamp.com/es/template.php

Comisión: M. Àngela Gallofré, Josep Sanahuja

CALENDARIO

05 de octubre de 2009. 20:30 h
Prescindir, a condición de servirse
Gemma Ribera

09 de noviembre de 2009. 20:30 h
Inconsciente transferencial, inconsciente real
Josep Sanahuja

14 de diciembre de 2009. 20:30 h
El pase como hystorización
Joan Gibert

11 de enero de 2010. 20:30 h
La experiencia de lo real en la cura
Joan Gràcia

08 de febrero de 2010. 20:30 h
Lo incurable y el resto sintomático
Catherine Galaman

15 de marzo de 2010. 20:30 h
Sentido, goce y real
M. Àngela Gallofré

Título
Sentido, goce y real
Fecha
15/03/2010
Horario
20:30 h.
Participantes
M. Àngela Gallofré
Descripción
Los “conceptos” sentido, goce y real, a partir de la lectura de los tres primeros capítulos de “Cosas de finura en psicoanálisis” de JAM, curso 2008-2009.
Sitúo, de entrada, el “agujero que hay entre los conceptos principales organizados como estructura y lo que es contingente” que nos obliga a dejar un tanto de lado al concepto en plural para hacer resonar el concepto de la contingencia en singular.
Lo que nos lleva a definir lo real en base al “no” con que es introducido (en un discurso) por lo inasimilable que es:… “es una positividad que no puede ser abordada mas que por lo negativo”.
Este recorrido por el “no” como introductorio llega hasta el deseo del analista, como discurso, que se define por lo que carece, por lo que no tiene: “las falsas ilusiones de los otros discursos”
Del goce, desde la perspectiva del hombre (humano) como animal enfermo y no accidentalmente enfermo, JAM nos orienta hacia destacar su punto de partida en una ausencia: “el goce no es genérico” “...que cada uno como sexuado se encuentra aislado de lo que desde siempre quiso considerarse como su complemento...” “La ausencia de relación sexual invalida cualquier noción de salud mental y de terapéutica como retorno a la salud mental” Vale la pena destacar lo que plantea JAM al respecto que según mi lectura es: que no tratamos el discurso como causa de lo que enferma, sino que lo que tratamos son los efectos del discurso en la enfermedad inherente, no accidental.
Por lo que hace al sentido hay que hacer una elección “o, se trata de sugestión para la sujeción (terapia autoritaria) o, de explicitación del deseo”
Situarse en la “explicitación del deseo” obliga a interpretar apuntando a eso que está en el lugar de la falta, del vacío, del agujero: el plus de gozar. “El goce que se mantiene encerrado”
Dos viñetas de un mismo caso ilustraron “lo natural” como denegación de la ausencia de salud mental, en una paciente en la que, a pesar de la conmoción que algunos acontecimientos familiares le provocó en la adolescencia, en su familia eran siempre tratados como “hechos naturales”
La segunda viñeta ilustró como la claridad no es algo que acompañe al sentido, pues intentando, la paciente, situar un “demasiado pronto para...” que no ubicaba, pero que había dicho en una discusión con su pareja acerca de las fechas en que era conveniente hacer un encuentro familiar.
La analista apuntó a un acontecimiento reciente, muy reciente: la muerte de su padre. La paciente dice que no se le había pasado por la cabeza que podía ser eso (qué podía ser eso, como resonancia) y añadió: “ya me gustaría a mí tenerlo tan claro” a lo que se le respondió que para nada había algo claro, de momento, como mucho lo dicho puede usarse para tirar del hilo.
En palabras de JAM: “Entonces no estamos en lo claro sobre el sentido de lo que se nos dice en tanto no tenemos claro nada sobre el goce que lo inspira”
Es bastante inspiradora la manera como JAM escribe la frase compuesta por: Yo... // Yo no... // Yo no quiero... // Yo no quiero saber... // Yo no quiero saber nada... // Yo no quiero saber nada de... // Yo no quiero saber nada de eso: “Yo-no-quiero-saber-nada-de-eso”
En cuanto a la Escuela, de la que JAM habla casi al final del segundo capítulo, vale la pena destacar lo que dice sobre la relación del analista con su inconsciente, como algo “siempre” en elaboración, elucidación y testimonio “...testimoniar del inconsciente post analítico, luego de la investidura como analista”, y sigue: “Me parece sin embargo que si una Escuela de psicoanalistas tiene sentido, es que debería permitir al analista testimoniar del inconsciente post analítico, es decir del inconsciente en tanto que no hace semblante”

M. Àngela Gallofré
Título
El pase como hystorización
Fecha
14/12/2009
Horario
20:30 h.
Participantes
Joan Gibert
Descripción
A la darrera sessió de l'espai d'ensenyances de l'escola (09.11.09), Josep Sanahuja ens havia presentat el binari : Inconscient transferencial, inconscient real. El document de treball que ens va remetre finalitzava amb la següent referència al passi bis, aquell que aniria, en un recorregut invers al de la cura, de l'inconscient real al transferencial:
“El momento del pase aísla este franqueamiento que va del inconsciente transferencial al inconsciente real. Si el pase en la cura va del inconsciente transferencial (interpretativo, que se articula como sentido y establece un lazo social) al inconsciente real (lo ininterpretable, fuera del sentido y que reenvía a la soledad), la cuestión es cómo se reestablece un lazo con el Otro una vez que el sujeto alcanzó el inconsciente real. Esa operación es el pase bis que va ahora del inconsciente real al inconsciente transferencial, y la hystorización -en tanto histeria- aunque surge de la soledad del inconsciente real, apunta al Otro”.
Reprenc la meva exposició a partir del darrer punt subratllat
● Hystorització-historisterització. Del neologisme hystoire que posa de relleu la proximitat entre historia i histèria. Un terme que trobem en el prefaci a l'edició anglesa del Seminari XI, en el que Lacan es pregunta: què és el que empeny algú, un cop finalitzat l'anàlisi, a hystorizarse por sí mateix?
A la sessió passada vam veure que un només pot estar segur de que es troba en l'inconscient quan l'espai d'un lapsus (temporal) ja no té cap abast de sentit. És aleshores quan "un ho sap, un mateix (soi)".
Lacan afegeix allí, que n'hi ha prou amb que se li presti una mica d'atenció per a què un surti d'ell (de l'Incs), "no hi ha allí amistat alguna que aquest inconscient suporti". Més endavant dirà: "No hi ha veritat que, en passar per l'atenció, no menteixi ... la qual cosa no impedeix que es corri al seu darrera".
En aquell prefaci Lacan també planteja la qüestió de la autorització de l'analista, i ho fa remuntant-se a la historia de la psicoanàlisi, "... ningú pot nomenar analista a algú i Freud no en va nomenar cap. Donar anells a iniciats no és nomenar. A això es deu la meva proposició que l'analista no s'hystoritza més que per si mateix: fet patent. Fins i tot quan es faci confirmar per una jerarquia".
Què impulsa algú a hystoritzar-se per si mateix quan conclou una anàlisi? Com pensar un nomenament sense Altre?
● La proposició, que Lacan presenta el mes d'octubre de 1967 als analistes de l'Escola Freudiana de París, introdueix la proposició del PASSI (la passe), un dispositiu que subverteix la lògica tradicional de reclutament de nous analistes que fins aleshores s'havia sostingut fonamentalment pel reconeixement extern del seu notori saber i per les proves clíniques de la seva pràctica.
En el PASSI, el nucli de la novetat resideix en oferir la possibilitat que l'acte que permet el passatge d'analitzant a analista pugui ser transmès.
● El principi del passi: "El psicoanalista no s'autoritza més que per si mateix", es contraposa a les suficiències que havia establert la IPA. Recordem com, des de 1956, Lacan denunciava el risc que constituiria per a la psicoanàlisi acontentar-se amb les suficiències per a la seva transmissió. En aquella ocasió nomenava així als "analistes didactes" que, per ésser suficients en si mateixos, no eren convocats a donar proves ni del seu saber, ni de la seva pràctica.
La Proposició de Lacan, que contemplava la possibilitat que analistes recentment nomenats poguessin tenir un lloc destacat a l'EFP (Escola Francesa de Psicoanàlisi), va aixecar molta polseguera.
● Allò que Lacan proposa en el passi no és res més que “confiar en l'inconscient”.
En què consistiria, aleshores, confiar en l'inconscient per a ésser reclutat?
Lacan sosté que, contra els semblants mitjançant els quals subsisteixen la religió, la màgia i la devoció, o “tot allò que es dissimula de l'economia de gaudi”, s'ha de sostenir l'acte psicoanalític, aquell que “no suporta el semblant”, o sigui, aquell que du, en les seves paraules, l'horror
El mateix dia 06/12/67, en la seva classe del Seminari XV, intitulada “L'acte analític”, Lacan diu: “Hi ha quelcom bastant insuportable en aquest acte, insostenible per a qui s'hi compromet, pel que tem aproximar-se als seus límits”.
A la classe del dia 21/02/68 dirà “hi ha psicoanalista per l'operació de l'analitzant, operació que ha autoritzat sabent d'alguna manera quin és el seu final, operació en la que s'institueix a sí mateix (...) com a punt d'arribada”. I fent referència a la seva Proposició, anomenarà salt a aquest pas “aquest salt que he anomenat passi”.
Es percep aquí una definició del passi com un moment clínic bastant precís: aquell del salt que produeix l'autorització del psicoanalista. A aquest moment de “ple passi, Lacan li atribueix la qualitat d'una “certa posició depressiva”, qualitat requerida pel passador que escolta el relat del passant “no es pot donar aires de fer-ho qui no es troba en aquest moment”. La posició depressiva que es correlativa d'aquest salt és justificada per la caiguda del subjecte suposat saber. El subjecte suposat saber que cau, és important assenyalar-lo, no és l'analista. Es tracta, més aviat, de la destitució subjectiva o de l'emergència de l'objecte “a” ocupant el lloc del des-ser.
Veiem aleshores que hi ha dues accepcions del passi, la referida al moment del salt i la referida al temps del relat que remetria a la hystorització. Deu anys després de la Proposició, Lacan segueix fent-se la mateixa pregunta: “... què pot impulsar a qualsevol, sobre tot després d'una anàlisi, a hystoritzar-se per sí mateix ?” (Intervencions i textos 2, pag 61)
● El pas d'autoritzar-se a historisteritzar-se. Algunes puntuacions.
El passi, en tant que dispositiu, permet mantenir oberta la pregunta sobre “què és un analista?” i, de retruc, actuar contra el risc d'oblit de l'acte que ronda sempre la psicoanàlisi. Sostenir aquesta pregunta oberta permetria mantenir la posició histèrica d'analitzant, condició necessària, potser, per autoritzar-se com a analista però no suficient per a historisteritzar-se.
La mínima diferència entre les posicions d'autoritzar-se i historisteritzar-se no permet presentar-les ni en una seqüència cronològica (abans-després), ni en una seqüència lògica (causa-efecte). La singularitat de la funció del temps en l'entrada del dispositiu del passi no podria ser esborrada, sinó a expenses d'esborrar quelcom fonamental de l'estil de l'analista i de la singularitat de la seva Història/Histèria.
El desig d'historisteritzar-se implica una relació amb la lletra, més enllà del significant, en la mesura en que inclou una “publicació”, un fer públic quelcom de lo privat. El passi, en tant que publicació, revela un compromís molt particular del passant amb el “separar-se” de la historia, necessari a l'autoritzar-se. El risc, com hem vist, és que el fet de separar-se de la història dugui a l'analista a no donar-hi més tombs, a oblidar. Però, en contrapartida, separar-se de la història pot produir un enllaç amb l'altre, un nou llaç social que promogui el desig per la transmissió, via lletra, de com es va produir el passatge de l'horror a l'entusiasme.
● El passi com a publicació o l'artifici de la lletra
El passi exigeix necessàriament un compromís públic de l'analista acabat de parir.
El passi, com va voler Lacan, posa a prova la historisterització de l'anàlisi i es troba a disposició d'aquells que “s'arrisquen a testimoniar”. Què seria de lo humà si no fos pels que s'arrisquen a testimoniar, atès que la majoria, com sabem, prefereix oblidar? Es pot esperar dels psicoanalistes una inclinació a l'oblit menor que la de la resta d'humans? Per tal d'argumentar-ho, Ana Laura Prates, pren com a referència l'obra de Jorge Semprún “L'Escriptura i la vida”. Es tracta d'una obra, d'un testimoni, d'un artifici per a transmetre lo real de l'experiència de l'autor, presoner d'un camp de concentració durant la segona guerra mundial.

Joan Gibert
Título
Inconsciente transferencial, inconsciente real
Fecha
09/11/2009
Horario
20:30 h.
Participantes
Josep Sanahuja
Descripción
“Cuando el espacio de un lapsus (l’esp du laps) ya no tiene ningún alcance de sentido (o interpretación), tan sólo entonces se está seguro de que se está en el inconsciente. Pero basta con que se le preste atención para que se salga de él”. Esta frase de Lacan, en el Prefacio a la edición inglesa del Seminario XI, ha sido trabajada por Miller en varias ocasiones, para señalar un viraje en lo que ha llamado la TDE (la muy última enseñanza de Lacan). Es en este texto, que se ubica entre los seminarios XXIII (Le sinthome) y XXIV (L’insu que sait de l’une –bévue s’aile á mourre), donde Lacan habla de inconsciente real.
No se trata del lapsus como formación del inconsciente sino que plantea algo que sería anterior a lo que consideramos un lapsus, el lapso de un espacio. Corresponde al régimen del Uno, y no del Otro. En el lapsus el sujeto se ubica entre S1 y S2, el par significante que hace surgir la estructura, como fundamento mismo de la operación analítica: es gracias a la transferencia que se moviliza y se lee los S1 suponiendo un lazo con S2. Es el inconsciente transferencial, donde los S2 empujan a seguir hablando, haciendo cadena, por donde el sujeto está sujetado (en el sentido de mortificación pero también de sostén). Por la transferencia el sujeto se introduce en el inconsciente y en la búsqueda del sentido en el movimiento mismo de la palabra. Por eso Miller ha podido decir que en realidad es el mismo inconsciente el que interpreta, y de allí en más de lo que se trata es de cambiar la relación del sujeto a su inconsciente.
El inconsciente real, en cambio, apunta a un saber que no pasa por la articulación significante S1-S2. Allí está la diferencia con el inconsciente transferencial. El inconsciente real es exterior a la transferencia, por lo tanto no produce sentido porque no hace cadena, y en eso se diferencia de la verdad, la cual sí supone un sentido. Es un S1 desarticulado, que ya no se dirige al Otro, no espera nada del Otro.
Miller ubica dos niveles en relación al inconsciente, trazando este esquema:
Uno-sinthome-une bévue azares
Otro-inconsciente destino
Esta conceptualización abre algunas vías de reflexión, que tienen que ver en cómo afecta el concepto de inconsciente a la práctica misma del psicoanálisis, tanto en su dimensión clínica, política o epistémica. Puesto que de la noción de inconsciente con la que nos manejemos va a depender la manera en que vamos a leer los distintos signos que nos plantean los atolladeros de la subjetividad.
En su dimensión política se abre la cuestión de la vigencia del psicoanálisis más allá de las intenciones, siempre referidas al Otro. El inconsciente real nos permite salir del atolladero de las ficciones y tocar lo real. Otra cuestión es que si en el último Lacan no quedara nada del inconsciente, no habría solución para el problema de cómo incidir desde lo simbólico en lo real, y estaríamos a nivel de la estafa psicoanalítica. En efecto, la noción de inconsciente transferencial es importante y necesaria si no queremos ceder ante otras propuestas psi.
Por lo que hace a la vertiente epistémica, se plantea como la equivocación que el inconsciente produce antes que el sujeto le de un sentido a lo que su inconsciente ha producido. Se trata de lo que escapa a la captación y a la comprensión. La consecuencia es que la lógica deja de ser una vía para alcanzar ese momento y por lo tanto hay que hacerlo por la vía de la poesía. Lacan se encuentra con la dificultad de que la palabra inconsciente remite a la consciencia, que implica intencionalidad y remite al destino, y por esto se presta al juego de palabras que hay entre dos lenguas, la francesa y la alemana, nombrando el inconsciente de otra manera: l’une-bévue que resuena con unbewusste. También es discutible si hay que llamarlo inconsciente, puesto que se trata de lo que está antes del inconsciente mismo. Este último tramo de Lacan, que se inspira en Joyce y no en Freud, hace valer la singularidad, que no implica la comunicación, y por eso apunta al amor, aún, como absoluto.
En fin, en la clínica ¿cómo pensar el sujeto al nivel del Uno? Se trata de arrancar al paciente del sueño de creer que el inconsciente es el destino, para decirle que no todo su sufrimiento tiene como causa el Otro. El analizante quiere aferrarse a su novela familiar, trata de transformar la contingencia en necesidad dirigiéndose a un aparente destinatario, a un Otro, aunque no sea el mejor Otro posible. El paciente puede llegar a descubrir la ley que rige su vida, pero hay que ver qué se hace después con eso. La orientación hacia lo real hace valer lo irreductible, que no tiene que ver con el inconsciente como causa, sino como lo plantea Miller con la identidad sinthomal.
“El momento del pase aísla este franqueamiento que va del inconsciente transferencial al inconsciente real. Si el pase en la cura va del inconsciente transferencial (interpretativo, que se articula como sentido y establece un lazo social) al inconsciente real (lo ininterpretable, fuera del sentido y que reenvía a la soledad), la cuestión es cómo se reestablece un lazo con el Otro una vez que el sujeto alcanzó el inconsciente real. Esa operación es el pase bis que va ahora del inconsciente real al inconsciente transferencial, y la hystorización -en tanto histeria- aunque surge de la soledad del inconsciente real, apunta al Otro”.

Título
Prescindir, a condición de servirse
Fecha
05/10/2009
Horario
20:30 h.
Participantes
Gemma Ribera
Descripción
El nom del pare, és de lo que s’ha de prescindir però a condició de que en fem ús d’ell.
Per què anar a lo elaborat en el V Congrés de l’AMP, si estem en el “hacia el VII Congreso”?
Per què en l’ultima ensenyança de Lacan el nom del pare, els noms del pare (en plural) no deixa de ser més que un semblant. Fins i tot hi ha la versió del pare-símptoma. Estem, per tant, de ple en el Congrés actual.
EL PARE EN LACAN
El treball de reorganització que va operar Lacan sobre el pare del Edip Freudià, implica situar el trajecte seguit per ell en relació al Nom del Pare al llarg de la seva obra, fins orientar al psicoanàlisi lacanià en un mes allà. Un primer moment, ubicat en la concepció de la metàfora paterna; un altre moment, en el viratge que planteja el pas del mite a l’estructura; així com també, el moviment que va de lo singular a lo plural; i finalment, la conceptualització del pare en relació a la causa.

I.
La pregunta ¿Què és un pare? Que recorre el S. IV “Les relacions d’objecte” (1956-1957), és la manera que Lacan ens proposa d’abordar la qüestió del significant del pare. En aquest moment fa recaure l’accent principalment sobre el registre simbòlic. Del que es tracta és que el subjecte afronti l’ordre simbòlic que fa de la funció del pare el centre d’aquest organització simbòlica, ja que la funció del pare és la de ser un significant que substitueix al primer significant que és el desig de la mare.:
NP DM NP (A)
DM Significació al subjecte
Esta via d’intervenció del pare com substitució és la metafòrica.
Formalitzar la metàfora paterna, li va permetre traduir l’Edip freudià en escriptura.

II.
En el S. XVII “El revers del psicoanàlisi” (1969-1970), Lacan ens proposa pensar ¿Com anar més enllà del límit que Freud ubicà sota la forma del mite? És així com situa en un ordre de discurs les qüestions del pare, al ubicar el passatge del saber mític al d’estructura.
Si bé Freud va tenir que construir un mite modern com “Tòtem i tabú” per explicar que, si subsisteix algun pare ha de ser el pare mort, el pare assassinat; Lacan defineix l’equivalència freudiana –del pare mort com la condició de gaudi per a tot subjecte-, com operador estructural.

III.
Lacan avança encara més en l’articulació del Nom del Pare, donant el pas crucial cap a la seva reducció en el pare-simptoma. Essent aquesta un altra perspectiva lògica de la funció del pare.
En el S. XXII “R.S.I.” (classe 21-01-1975), planteja els temes que introdueixen l’excepció, tractant-se de la possibilitat de que un subjecte qualsevol faci excepció, sosté a demés que en hi ha més d’un, un entre altres.
Es a dir que qualsevol, tractant-se d’algun, pot fer funció d’excepció, per a que la mateixa faci de model. Però, ens adverteix Lacan, no es tracta només de que hi hagi algun, ja que és la funció la que determina el model.
Aquí trobem el passatge del singular al plural, el que el condueix a ubicar la categoria del significant amo, dient que qualsevol significant pot sostenir la funció paterna.
Que una existència pugui estar afectada per l’excepció, implica que algú es pot inscriure en el lloc del símptoma, i que faci lletra. En aquesta perspectiva Lacan parteix d’una lletra y la seva repetició per a parlar de la funció del símptoma. El símptoma se sosté allí on hi ha un S1 que es repeteix.
Ser l’excepció, que es la funció del pare, és situar-se com S1 en relació a tots els altres significants, però a condició de ser marca d’un desig efectiu.

IV.
El recurs que Lacan nombra “perversió paterna” permet articular d’alguna manera possible els Noms del Pare, quedant enrere definitivament l’universal del pare. Aquesta perspectiva implica la concepció del pare com a instrument disponible per a que el subjecte es serveixi d’ell. Aleshores d’aquí que es pot prescindir del NP, amb la condició de servir-se’n d’ell. Es a dir, servir-se del lloc estructural del NP, “al menys un”, per poder-ne prescindir.
El que ens queda del pare. Quan els ideal, les identificacions, deixen de recobrir el real que causa el desig; se sosté l’objecte a. I això es definir al pare només a partir de la causa. És l’estructura i la funció d’aquest objecte a, el que ens permet fer-ne un ús.
“Ir más allá del padre a condición de servirse de él”
Aquesta frase de Lacan la trobem en el S. XXIII “Joyce el símptoma”.
Allí Lacan ja apunta quelcom d’aquesta funció com a semblant, com quelcom que ve a “velar”, cobrir, la qüestió del objecte, a lo traumàtic de l’estructura.
És la conseqüència de la pluralització dels noms de pare, a partir d’aquí ens trobem amb que el pare no és més que un semblant. D’aquesta manera tot el moviment de Lacan ha estat el d’anar del pare freudià com a figura al pare com a significant (amb el NP); i del pare com a significant al pare com a funció. Podem concloure aleshores, que es tracta d’anar més enllà del pare com a semblant a condició de servir-se d’ell com a funció. I això val, ho entenc així, tant per la teoria com per la clínica.
Ubiquem les versions del pare en relació a la direcció de la cura, es a dir, la manera en la què, en l’anàlisi, el subjecte es serveix de les versions del pare per anar més enllà.
Això m’ha permès ordenar el tema del pare de dos maneres:
El pare en relació al significant: amb la novel•la familiar, amb la metàfora paterna i la suposició de que el significant pot dominar el gaudi.
 El pare en relació al gaudi a partir de la funció del fantasma.
 Més enllà de la novel•la, més enllà de tot el que es pot dir del pare, hi ha un punt en que el pare no és suficient. El lloc del pare queda buit, no hi ha què ni qui que pugui donar compte de què és un pare. És el moment en el que el subjecte es veu confrontat a la qüestió del gaudi, del seu propi gaudi.
Utilitzar el NP, pot ser per exemple fer-se càrrec del deute patern, il•lustrat molt bé pel H de les rates. Es pot consagrar la vida a saldar el deute del pare, es clar que si aquesta és la via elegida pel subjecte, aquesta només el conduirà a sostenir el propi gaudi en el sofriment. De totes maneres serà gracies a les faltes del pare que ell també podrà accedir al gaudi.
Està clar que es tracta, en la direcció de la cura, d’anar més enllà del NP per a copsar quelcom del propi gaudi.
Anar més enllà del pare, en tot aquest recorregut que he fet, és en Lacan anar més enllà de Freud. Es veu en el S. XXIII. Miller en el Seminari del 2004-2005 “Pieces detaches” (peces soltes, peces que es poden utilitzar per a repostar altres...), dedica les primeres classes a abordar el S. XXIII (Joyce el símptoma); en aquests moments es troba establin aquest Seminari per a la seva publicació. I dirà que a partir d’un moment Lacan es solta de la mà de Freud per anar de la mà de Joyce.
Per què recorre a Joyce?. Per què d’alguna manera Joyce és l’exemple prínceps del que és estar afectat per un símptoma, però que abans de preocupar-se per desxifrar-lo, com és la passió del neuròtic –per creure que vol dir quelcom-, Joyce es va ocupar de xifrar-lo, va trobar un saber fer amb ell a través de la seva literatura.
D’altra banda hi ha la qüestió, en Joyce, que allí on el NP va fer fallida, l’escriptura joyciana, ha fet de semblant.


Compartir

  • Compartir en Twitter
  • Compartir en Facebook

ARCHIVO DE ACTIVIDADES

Índice de categorías