Seminario de Psicoanálisis y Educación

Adolescentes en las aulas: dificultades e invenciones
La adolescencia es un momento particular de la vida con un tiempo lógico para cada uno. Este momento, extraordinariamente frágil para el adolescente, da paso también a la invención y la creación. Es entonces cuando se ponen en juego las transformaciones que perfilan la particular relación de cada uno con el saber.
En la época actual el desplazamiento de los ideales hacia los objetos de consumo ha introducido nuevos puntos de dificultad en la escuela. Las repercusiones y manifestaciones más evidentes las encontramos en el lenguaje, en la manera de hablar y decir las cosas, como nos lo recuerda Philippe Lacadée, que señala que el punto más importante en la crisis adolescente es el que se encuentra en la relación que cada uno establece con lo que él llama "la lengua del sentido común". Todo ello repercute en la manera que los profesores deberán responder al encargo de transmitir el saber de la cultura.
El trabajo que proponemos pretende abordar estos interrogantes, desde una perspectiva interdisciplinaria y a partir de experiencias concretas que nos aproximen, tanto a las realidades adolescentes como a las posibilidades de intervención.
Comisión de organización: Joan Gibert, Josep Sanahuja (responsable)
Con la participación de miembros de la AMP y de la ELP: Catherine Galaman (Tarragona), M. Àngela Gallofré (Tarragona), Joan Gibert (Valls), Joan Gràcia (Tarragona), Vicente Palomera (Barcelona), Gemma Ribera (Tarragona), Josep Sanahuja (Tarragona), Antoni Vicens (Barcelona)
Referencias:
Freud, Sigmund, “Tres ensayos para una teoría sexual”, “Metamorfosis de la pubertad”, en: Obras Completas, Tomo II. Buenos Aires: Biblioteca Nueva, 1988.
Lacadée, Philippe, El despertar y el exilio, enseñanzas psicoanalíticas sobre la adolescencia. Madrid: Gredos, 2010
Lacan, Jacques, “El Despertar de la primavera”, en: Intervenciones y textos II. Buenos Aires: Manantial,1988.
Tizio, Hebe (coordinadora), Reinventar el vínculo educativo: aportaciones de la Pedagogía Social y el Psicoanálisis. Barcelona: Gedisa, 2005
Ubieto, José Ramón, El trabajo en red. Usos posibles en Educación, Salud Mental y Servicios Sociales. Barcelona: Gedisa, 2009


Actividad de Formación reconocida y acreditada por el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya

CALENDARIO

6 de Octubre de 2010. 19:00 h
3 de Noviembre de 2010. 19:00 h
1 de Diciembre de 2010. 19:00 h
12 de Enero de 2011. 19:00 h
9 de Febrero de 2011. 19:00 h
2 de Marzo de 2011. 19:00 h
6 de Abril de 2011. 19:00 h
4 de Mayo de 2011.19:00 h
Título
Metamorfosis, avatars i diferències en l'adolescència
Fecha
04/05/2011
Horario
19h
Participantes
Antoni Vicens
Título
La UEC com a lloc d'exili
Fecha
06/04/2011
Horario
19h
Participantes
Míriam Pérez, Joan Gibert
Descripción
Després de llegir el llibre de Philippe Lacadée, “El despertar i el exilio”, m’agradaria treballar el capítol “Conclusión”, que trobem entre les pàgines 159 i 165, i posteriorment comentaré un cas de la UEC on treballo.
Començo amb el comentari de la lectura de referència. En aquest capítol del llibre de Lacadée trobem una síntesi de les tesis exposades anteriorment sobre l’adolescència que passaré a comentar a continuació.
En primer lloc, l’adolescent ha de separar-se de l’entorn familiar, trobar un altre lloc i triar nous objectes. Aquesta separació no deixa de ser un dol, un dol pels pares infantils ideals, i una caiguda d’aquests com a objectes d’amor. Freud dirà que l’esforç de l’adolescent és el de “separar-se de la autoritat dels seus pares” i que aquest” és un dels efectes més necessaris, tot i que a la vegada, més dolorosos del seu desenvolupament”. Dirigirà, doncs, la libido a nous objectes amorosos per evitar aquest buit, inventant altres partenaires, altres escenes, altres llocs de traducció. “La infancia lo abandona de repente, lo nuevo golpea su puerta y le da la oportunidad de encontrar el deseo de Otra cosa”. El jove ja no es dirigirà als pares, buscarà en el grup d’amics, en espais fora de la llar, les respostes o el lloc on formular les seves preguntes, els seus neguits.
En aquest moment, els significants de la infància no serveixen, no tradueixen l’experiència a la que es veu confrontat i això pot produir el rebuig de la llengua de l’altre i l’exili del jove.
En segon lloc, trobem l’encontre amb el cos. Les modificacions del cos produeixen una fractura de manera real, hi ha una metamorfosi intraduïble en la llengua del Altre, i l’emergència d’un gaudi que dóna al subjecte el sentiment d’estar a part, exiliat. Cal entendre, dons, que davant l’excedent de gaudi que envaeix el seu cos i el deixa fora de discurs, la fuga o l’exili poden representar una última temptativa d’inscripció al vincle social. Si fan ús del fora de les normes, de l’acte contestatari, del desafiament de la llengua, ho fan per a mantenir-se en el vincle social, es dirigeixen a l’altre. Aquestes manifestacions que sovint ens provoquen un rebuig de l’adolescent, són en realitat missatges que hem de saber llegir com a intents d’inclusió.
Finalment, excloent-se de la seva infància, els adolescents entren en un temps d’incertesa identificatoria, en un temps de separació del nen ideal en el que poden patir des de la vessant d’una falta o d’un massa ple de referències. En aquesta construcció, els ideals es problematitzen. Sovint són ideals molt llunyans – poc “reals” - o no hi són, i una de les tasques que particularment em trobo a la meva feina és trobar un ideal proper, que promogui l’emergència del desig de l’alumne i obri una via possible en aquest moment d’incertesa. Un ideal que el sostingui i el faci suportar l’exili.
Tornant al text, la tasca essencial del jove és inventar una nova llengua per allò nou del cos, una llengua comú per a la comunitat que busca. Un lloc que no pot dir-se però que ha d’existir, dirà Lacadée. Un tercer lloc que empeny a sortir, buscant un vel sobre allò que no es pot dir i que s’agita en ell, el forat del real no simbolitzable de la sexualitat. L’adolescent tracta d’inventar una nova llengua amb els seus “iguals”, hi ha aquest intent de traducció, però aquesta llengua privada, o argot, no deixa de ser una solució més o menys precària. Com a exemple, els meus alumnes utilitzen la paraula “burxao” per denominar tot tipus d’experiències i sentits, “estar burxao” pot ser estar trist, enfadat, preocupat, sensible, agressiu... Aquesta llengua que trobem doncs, tampoc tradueix, i cal des de la nostra posició fer semblant de traducció, oferir una altra via de traducció.
Aquí és on troba el seu lloc el discurs de la psicoanàlisi “por ser capaz de acoger este desarreglo y darle abrigo en un lazo social inédito”. Hi ha un treball possible per trobar la sortida, per intentar frenar la part del gaudi en més que li havia obert la porta d’un trastorn de sentit i conduit a l’infern de les paraules. Hi ha un treball en ressuscitar el gust per la paraula, i donat que l’adolescència és també el temps de la creació i l’art, el jove intentarà trobar allò que del seu ésser pot traduir-se d’una manera pròpia. El desxiframent i la traducció no podran dir-ho tot, però la cura per la paraula deixa a cadascú la possibilitat d’anomenar aquesta part que retorna i fa símptoma per a ell. Pot arribar a saber fer alguna cosa millor amb allò i fer-ne un altre ús en la seva vida.
Així doncs, cal fer un lloc a aquest nus, a aquest real, i que l’adolescent pugui dir alguna cosa d’ell mateix, de la seva ficció. El més important es que algú s’assegui al seu costat, atent, i ofereixi la possibilitat d’orientar-se d’una altra manera en la fosca intimitat. Cada adolescent podrà, d’aquesta manera, allotjar una part del seu exili sense exiliar-se d’ell mateix de manera radical.

La UEC, un lloc en l’exili

Més enllà de l’exili que hem parlat de l’adolescent, la UEC és un recurs educatiu on els alumnes són derivats/exiliats del seu institut. Aquesta separació del grup ordinari sovint és viscuda per ells com una expulsió, un rebuig de l’altre davant la seva particularitat. L’acollida dels nois no és fàcil, l’altre no és confiable. A cada arribada d’un nou alumne, hi ha un treball de crear un lloc nou i diferent per cadascú. A banda d’objectius, ACIs i demés, s’ha de pensar en la particularitat (i no en les capacitats o competències) del subjecte per a poder crear un espai de diàleg i d’escolta. Un lloc de traducció inèdit per comprendre alguna cosa de la seva excepció i de treball per a l’emergència del desig de l’alumne.

Míriam Pérez Jiménez
Título
La construcción del caso en el trabajo en equipo: la elaboración de un nuevo saber sobre el caso.
Fecha
02/03/2011
Horario
a las 19 horas
Participantes
Gemma Ribera
Descripción
La construcció del cas en el treball en Equip: L’elaboració d’un nou saber sobre el cas.

Donat que la majoria d’assistents al Seminari provenen del món de l’educació i sovint manifesten les seves preocupacions i limitacions per abordar algunes de les situacions a les que es veuen confrontats en la seva pràctica com a mestres, professors, assessors.... Essent aquestes situacions, generalment, aquelles que els situen davant manifestacions subjectives d’un determinat alumne; es va abordar en aquesta sessió la modalitat “Seminari d’anàlisi de casos”, com una via per a poder “tractar” aquestes dificultats. Es va partir del text Trabajo en red, de José R. Ubieto (ed. Gedisa).

Una modalitat de treball per analitzar les dificultats que us podeu trobar en la vostra pràctica (docent, d’avaluació, de treball social, etc...) és l’anomena’t “Seminari d’anàlisi de casos”. Espai que reuneix a aquelles persones que s’interroguen davant d’algunes de les problemàtiques, derivades de la seva pràctica, i a un professional extern, per mantenir la vostra capacitat d’invenció, de preguntar-vos d’allò que insisteix de manera simptomàtica, per les dificultats de coordinació o per les pròpies dificultats d’anàlisi del conjunt dels casos.

Alguns dels seus objectius:

•Permetre, a través de l’anàlisi, reorientar, si s’escau, l’estratègia fins ara aplicada en funció de les aportacions col•lectives.
•Reflexionar sobre la metodologia del treball en Equip, a partir de l’anàlisi de les possibilitats i disfuncions de cada cas.
•Realitzar un aprenentatge col•lectiu permanent sobre la pràctica en Equip.

El Seminari d’anàlisi de casos és un espai de formació permanent pels membres de l’Equip, on l’eix central ha d’estar l’ investigació i l’anàlisi d’allò que apareix com a problemàtic (pot ser una qüestió de disciplina, de fracàs, d’interrelació, d’abordatges amb la família, amb altres professionals,etc...).

La presentació del problema, o d’un cas, en el context del Seminari, és un element clau en la construcció d’elements per abordar el problema o el cas. Sovint un petit guió és ja un instrument per a guiar la conversa, ja que ens obliga a col•locar les peces i veure amb més claredat el fil conductor.

Es tracta:

•D’una escansió en el procés, una parada per a pensar amb més detall: de vegades no som conscients del impàs i de la nostra intervenció; d’altres tot just es prendre consciencia de com el treball en Equip ha permès una bona invenció, una bona intervenció.
•De no analitzar ni jutjar cada intervenció (educador, mestre de reforç, tutor,..), si no les dificultats, els impassos...; el contrari comporta idealitzar les intervencions i per tant “amagar” les dificultats.
•De transmetre quelcom d’un “saber fer” particular de cada professional que es verifica en cada cas.

Les exigències ètiques i legals sobre protecció de dades s’han de tenir en compte i prendre algunes mesures:

•Esborrar les dades d’identificació del subjecte i de la família, evitant la circulació de còpies escrites. Només estaran disponibles pels membres de l’Equip i l’invitat extern.
•Al participants oients se’ls pot facilitar un esquema sense dades d’identificació.
•S’utilitzaran dades fictícies (nom) o genèriques (professió, procedència,..).
•S’ha de tenir cura de no fer cap judici sobre les eleccions de vida d’un subjecte, sobre les actituds dels seus més propers i no estigmatitzar el seu entorn.

És tracta d’una aposta per a trobar una orientació per analitzar la dificultat, la problemàtica o bé la situació a intervindre. D’igual manera, permet establir una direcció a partir de la convergència dels diferents vectors o professionals que intervenen.
Título
Seminario Psicoanàlisis i Educación
Fecha
09/02/2011
Horario
19:00 h.
Participantes
Joan Gibert
Descripción
"Introducción a la metodología de la construcción de casos".
Título
Seminario Psicoanàlisis i Educación
Fecha
12/01/2011
Horario
19:00 h.
Participantes
Catherine Galaman
Rosa Samper
Descripción
"La educación freudiana", Catherine Galaman
"Sobre el oficio de educar", Rosa Samper
Título
LAS TRANSICIONES DE LA ADOLESCENCIA
Fecha
01/12/2010
Horario
19:00 h.
Participantes
Vicente Palomera
Descripción
El pasado miércoles 1 de diciembre intervino como invitado al Seminario, “Adolescentes en el aula: dificultades e invenciones”, nuestro querido colega y amigo Vicente Palomera.
De su exposición acerca de “Las transiciones de la adolescencia” me gustaría rescatar sus aportaciones más vivas y novedosas. Para ello, aunque resulte paradojal en lo relativo a lo nuevo, voy a situar en primer plano su referencia a Freud en “Contribuciones al simposio sobre el suicidio” de 1910. Una referencia que cien años después conserva todo su vigor y vigencia, juzguen sino:
“La escuela secundaria, empero, ha de cumplir algo más que abstenerse simplemente de impulsar a los jóvenes al suicidio: ha de infundirles el placer de vivir y ofrecerles apoyo y asidero en un período de su vida en el cual las condiciones de su desarrollo los obligan a soltar sus vínculos con el hogar paterno y con la familia”
y prosigue:
“Me parece indudable que la educación secundaria no cumple tal misión y que en múltiples sentidos queda muy a la zaga de constituir un sucedáneo para la família y despertar el interés por la existencia en el gran mundo. No es esta la ocasión de plantear la crítica de la educación secundaria en su estado actual; séame permitido, sin embargo, destacar un único factor. La escuela nunca debe olvidar que trata con individuos todavía inmaduros, a los cuales no se puede negar el derecho de detenerse en determinadas fases evolutivas, por ingratas que éstas sean. No pretenderá arrogarse la inexorabilidad de la existencia; no querrá ser más que un jugar en la vida”.
Disculpen la extensión de un cita literal tan amplia, aunque obligada por múltiples razones, unas ya esbozadas, otras implícitas en el texto.
Es harto frecuente escuchar que las instituciones educativas han de transmitir saberes.
No lo es tanto, sin embargo, escuchar que deben alentar el placer de vivir. ¿El acceso a los saberes y al placer de vivir, son acaso incompatibles? No lo creo. Aquí se trata, a mi parecer, de desplazar el acento sobre el placer de vivir. Un placer que no sólo no seria ajeno al saber, sino que constituiría el 1 leif motive para acceder a él.
Aparte de los contenidos expuestos, en relación al púber y al adolescente, hubo más. Desde la extrañeza al propio cuerpo y su confrontación a los ideales de la infancia, hasta la dificultad de traducir en palabras aquello que le pasa. Desde la referencia a “El despertar de la primavera”, hasta la necesidad del adolescente de inventar un sueño para soportar la vida. Desde la búsqueda de su identidad sexual hasta encontrar un sentido a la existencia.
En todos los casos se trata de confrontarse al agujero de falta en saber ante el cual cada uno debe intentar hallar su respuesta, la propia. Tarea nada fácil para nadie; menos aún para el aprendiz de adulto que constituye el adolescente.
Otros apuntes destacados de la exposición de Vicente Palomera serían el derecho de todo adolescente a detenerse y a hacer un síntoma. Un lapsus le permitió ilustrar este punto, el derecho a hacer una parada en los estudios devino ejemplar para poner de relieve el retraso de un curso escolar que tuvo lugar en su devenir académico.
La adolescencia constituye una delicada transición a la edad adulta; una transición no exenta de conductas de riesgo como velocidad, toxicomanía, alcoholismo, anorexia y fugas; ni de inquietudes que le empujan a buscar nuevas compañías y nuevos escenarios en los que actuar.
No debemos olvidar que los adolescentes tienen como tarea principal separarse de la familia y que en esta coyuntura los más recomendable es estar atentos a sus llamados de ayuda para, llegado el caso, acompañarlos y prestarles apoyo.
En cualquier caso se trataría de despertar las ganas de vivir que darían lugar al deseo de saber. Dicho de otro modo: sin ganas de vivir jamás aparecerán las ganas de saber. Aviso para navegantes en aulas revueltas!

Joan Gibert 8/12/2010 jgiberts@copc.cat
Título
El lenguaje de las palabras en la adolescencia.
Fecha
03/11/2010
Horario
19:00 h.
Participantes
Carme Montalà i Josep Sanahuja
Título
LA LLENGUA DEL SENTIT COMÚ i EL TREBALL ENTRE VARIS
Fecha
06/10/2010
Horario
19:00 h.
Participantes
Joan Gibert i Salesas
Descripción
L'aportació a la sessió inaugural del curs “Adolescents a l'aula: dificultats i invencions” la vaig articular al voltant de dues interrogacions.
● Què vol dir la llengua del sentit comú?
Estem habituats a escoltar que la crisi adolescent és derivada del bullit hormonal; no ho és tant escoltar, com sosté el psicoanalista Philippe Lacadée, que es tracti d'una crisi de llenguatge”. Com entendre-ho?
Prendre possessió en la llengua, encara que sigui de la manera més barroera, irrespectuosa i molesta per l'Altre, és una de les solucions que adopten molts adolescents.
Allò que no funciona, allò que no va, pot ser formulat -en el millor dels casos- amb paraules. Convindrem que no és el mateix dir “et mataria” que posar-se a disparar trets a tort i a dret. No és el mateix deixar anar, com deia l'altre dia una alumna meva de quinze anys, “el amor és un puta mierda profe” que tirar-se a la via del tren o tirar-se tot el que es belluga i exposar-se a lo pitjor.
Freud no es va descuidar d'assenyalar el gran pas que va donar la civilització quan l'insult va reemplaçar la llança. En el context de l'aula sempre serà millor una paraula fora de to que no pas un cop de puny o una baralla cos a cos.
Lallengua (lalangue) és el neologisme inventat per Lacan per nomenar el substrat sobre el que s'elabora la llengua comú, aquella a la que ha de consentir entrar el subjecte si vol poder dir-se a l'Altre. Perquè, al cap i a la fi, serà en l'encontre amb aquest Altre on trobarà el suport i l'ajut d'un discurs establert. Un discurs comú que pugui funcionar com a punt de trobada entre professor i l'alumne.
● Què pot aportar la psicoanàlisi?
Per a contestar aquesta pregunta em vaig recolzar en l'experiència de “Laboratori” duta a terme en algun lycée de suburbis francesos i en l'exposició d'un cas extret de la meva experiència amb adolescents a l'aula.
Professors i psicoanalistes, a partir d'una aposta per la conversa i una veritable elaboració entre varis, hi poden trobar material per a ensenyar i modificar les seves pràctiques sense que se'ls imposi cap directriu. (A la manera del que esdevé en una sessió psicoanalítica).
Els espais de conversa entre pedagogia i psicoanàlisi esdevenen fructífers si des d'un primer moment es té clar que no es tracta de fer abordatges teòrics sinó de poder captar allò que apareix com a resta en la intersecció entre les dues disciplines. Ho vam poder veure a partir de l'exemple d'una professora trasbalsada des del mateix instant en que una alumna la feu dipositària d'un secret terrible; un secret que l'afectà profundament i que la va deixar en una posició de no saber que fer.
Aquesta professora que a l’iniciï es preguntava “Fins on es pot anar?”, gràcies al treball de Laboratori entre varis, va poder arribar a preguntar-se “Fins on puc anar?”, tot un canvi de posició subjectiva que li permetria reconèixer millor els seus propis límits.

Joan Gibert i Salesas
  • Programa del curso 2010-11
    Programa del seminario de investigación de Psicoanálisis y Educación "Adolescentes en las aulas: dificultades e invenciones"

Compartir

  • Compartir en Twitter
  • Compartir en Facebook

ARCHIVO DE ACTIVIDADES

Índice de categorías