• CONTACTO

El inconsciente es la política, a cargo de Antoni Vicens

Segon Cicle d'Ensenyaments Oberts a la CdC

L’inconscient és la políticica

La política desplega la lògica de l’inconscient: se li poden aplicar totes les seves categories: lapsus, actes fallits, somnis; i també la inhibició, el símptoma i l’angoixa. El significant, fet amo, domina el discurs i extreu saber de l’esclau treballador. I produeix: tant per portar a la guerra destrucció d’excedents, com per capitalitzar-se fabricant un semblant de desig per a tothom. La ciutat, la polis, està dividida, com el subjecte. Li podem afegir el gaudi superjoic, exigència impossible d’ordre. L’art del semblant és l’essència de la democràcia, que es basa en un saber compartit sobre l’impossible allotjat en la res publica. Però tot pot esfondrar-se en un deliri de veritat, en un superjò paranoic, en un horror del gaudi de l’Altre: queda aleshores solament el feixisme com a destrucció de tota possibilitat de cap política.

            Prenem tot això com un comentari de la indicació lacaniana segons la qual l’inconscient és la política; intentant-ne alhora una actualització tant en els seus desenvolupaments en el seu ensenyament com en allò que ens pot inspirar la nostra ignorància quant a la situació política actual.

 

Antoni Vicens

 

           

CALENDARIO

Programa:

 19/10/2018 La ciutat dividida

 16/11/2018 La policia

 30/11/2018 La discreció

 21/12/2018 El feixisme

 

Horario 20.30 hs.

 

Título
La discreció
Fecha
30/11/2018
Horario
20.30
Participantes

Antoni Vicens

Descripción

Reseña de l'activitat

La faceta subversiva de la discreció

per Silvia Grases

Em resultava enigmàtica aquesta tercera sessió del segon cicle dels Ensenyaments Oberts. Em preguntava de quina manera abordaria el psicoanalista Antoni Vicens el tema de la discreció. Què ens voldria dir? A priori, em semblava que la discreció no acabava d’encaixar amb la resta de temes proposats a la sèrie: la ciutat dividida, la policia, el feixisme.

Doncs bé, l’Antoni Vicens va abordar el tema de la discreció des del seu treball de fons, al llarg d’aquests ensenyaments, al voltant del concepte d’Estat. I la veritat de l’Estat, com a monstrum horrendum, és que sempre retorna. Aquesta és la idea de Lacan: retorna, perquè quan es derroca un Estat és per construir-ne un altre.

Però si l’Estat és un monstrum horrendum, llavors ens hem de fer unes quantes preguntes: com viure en un Estat? Com viure dinsde l’Estat? Com podem desitjar quan som dins de la balena? O més aviat hauríem de dir, quan somla balena. Perquè nosaltres donem cos a la balena mateixa.

En aquest context, l’ensenyant va portar a escena una peça fonamental, el desig. “Tot el que fem és per salvar el desig”, va subratllar. Perquè, va afegir, “el desig com a manca d’èsser és una via de respiració, sense la qual no podríem ni tan sols viure dintre de la balena”.

Però tot i ser fonamental, el desig no és suficient “perquè el desig no és subversiu”. I davant l’Estat hi ha dues grans opcions: revolució o subversió.

Per aquest camí, l’Antoni Vicens ens va acompanyar al Seminari 7 de Lacan, La ética del psicoanálisis[1]. Així es va referir a la obra de Sade, qui afirma que les lleis són inútils i perilloses, perquè empenyen al crim. Per expressar-ho d'una manera planera, se m'acut dir que per a Sade les lleis es converteixen en un catàleg de transgressions possibles. Per ell “és la proliferació de les lleis la que fa que proliferin els crims”. Però la lògica de l’Estat és una altre: quantes més lleis, menys crims. I les lleis es van multiplicant.

Quan l’U és U, i seguint les reflexions de Platò comentant Parmènides, que l’Antoni Vicens va portar a escena, quan l’Estat es pensa com a ”U”, no hi ha dialèctica, perquè no hi ha conjunt ni parts. Tancar l’èsser com a U li tanca tota possibilitat perquè no coneix res més que la seva unitat. Seria un subjecte, ens deia, -si poguéssim pensar l’Estat en aquests termes- que no sap res.

En aquest sentit, la filosofia d’Occident ha servit per tapar el forat de l’Estat, amb algunes poques excepcions.

Respecte del forat, del ple i del buit, el pensament d’Orient i d’Occident han estat ben diferents. L’Antoni Vicens recordava, per exemple, com a la cultura japonesa és de bona educació mantenir el silenci davant d’un interlocutor. La raó és produir el buit. Produir el buit per l’altre, per tal que l’altre el pugui ocupar. Això resulta difícil d’entendre pel pensament occidental, fet de plens.

Aquest punt ens interessa des de la perspectiva de la subversió. A partir d’aquestes paraules de l’ensenyant podem pensar que produir el buit pot ser subversiu en tant que obre un espai nou, inèdit. S’oposa així a la repetició que comporta la revolució, que com va denunciar Lacan, apunta a tornar al punt de partida.

És per aquest camí que l’Antoni Vicens es va interessar per apropar-se i apropar-nos a la discreció d’en Baltasar Gracián. Precisament ho va fer seguint una referència de Lacan que es troba al Seminari 18[2], on destaca la intel·ligència dels escrits de Baltasar Gracián i subratlla que hi troba l’únic punt d'encontre entre el pensament occidental i l’oriental.

L’ensenyant va destacar que, per ell, en Baltasar Gracián és qui més s’ha apropat al que anomenem la política del símptoma. Ho va argumentar des de la doble afirmació defensada per Gracián com una articulació necessària: “la Razón de Estado / la razón de estado”. La versió en minúscules es refereix a “mi estado”, al meu estat, al que em passa a mi mateix i que es connecta a la versió en majúscules de l’Estat. És la manera de dir de Gracián que la política del símptoma no es pot desprendre de la política de l’Estat amb majúscula.

D’aquesta manera, en la seva aproximació a la lectura de la discreció de Gracián, l’Antoni Vicens va posar de relleu la seva faceta subversiva, comentant alguns dels seus consells al “discret”. En aquest sentit, l’obra d’en Gracián troba el seu antecedent en la d’en Maquiavel (autor d’El príncep).

Així, per Gracián la discreció funciona en un món de discurs, i els consells apunten a “conservarse en un mundo que es milícia contra la malicia”. Entre els consells al discret que recull al seu Oráculo manual, trobem, per exemple, “saber usar de las varillas (fletxes)”, enteses aquestes com insinuacions, sent coneixedor que una insinuació pot destruir una amistat, que pot tenir la potència d’una bomba. “Hacer y hacer parecer”, que remet a fer ús del semblante. Gracián adverteix també de “prevenir les males veus”, el que l’Antoni Vicens veia reflectit avui en el soroll del populisme, en el context actual al món de les fake news, de la post-veritat.

És així que l’Antoni Vicens va voler compartir en aquest treball de seminari un recorregut d’exploració de la discreció a Baltasar Gracián, orientat per Lacan, i de la seva vessant subversiva. La subversió, va afirmar, “és la carta robada del conte de Edgar Allan Poe, la carta distreta”. I va apuntar que Lacan va passar, en un avançament del seu ensenyament, de la subversió a la heretgia.

“Ser discret és ser sant”, així acaba l’Oraculo manual.

“Però què és ser sant? No és ser virtuós. L’ensenyant ens va recordar que Lacan deia que era ser una deixalla, no fer caritat.

 

[1]Jacques Lacan (1959-60), Seminario 7, La ética del psicoanálisis. Paidós, Buenos Aires 1997.

[2]Jacques Lacan (1971), Seminario 18, De un discurso que no fuera del semblante, lección del 20 de enero de 1971, Paidós, Buenos Aires 2010.

 

Título
La ciutat dividida
Fecha
19/10/2018
Horario
20.30
Participantes

Presenta: Antoni Vicens

Modera: Neus Carbonell

Descripción

Reseña de l'activitat

La ciutat dividida, fecunda

Silvia Grases

Vaig anar a la conferència de l’Antoni Vicens sobre “La ciutat dividida”[1]una mica dividida jo mateixa. La nit abans havia dormit només un parell d’hores i estava molt cansada. La tormenta que va caure a Barcelona dies enrere havia espatllat quelcom del quadre electric a casa i aquella nit l’avaria va acabar d’esclatar. El cansament del cos, per altra banda, pot ser no era aliè a un altre, una manera de prendre forma el meu “no quiero saber nada de eso” del que en Lacan ens parla al Seminario 20[2], i davant del qual ens convida a cadascú a adoptar-ne una posició analitzant.

El Toni Vicens va abordar la qüestió de la ciutat dividida d’una forma molt original, a partir de referències de la literatura universal amb les quals va afegir perspectiva i amplitut política, sempre orientat pel discurs psicoanalític, a un tema que vist massa de prop pot resultar asfixiant. Per aquesta raó, la seva conferència va afegir a més el valor de constituir una onada d’aire fresc.

Intentaré transmetre el punt viu que a mi em va interessar. El Toni va expresar que es va sentir intrigat per la insistència en reclamar unitat per part dels polítics. Entenc que aquest interrogant el va posar al treball de qüestionar el sintagma, tan actual avui, de “la ciutat dividida”. Va fer una referencia inicial a la Teoría de Torí de Jacques-Alain Miller[3], per dir que la tesi de Miller en aquesta conferència és que “l’Escola és subjecte”. A continuació, va plantejar algunes preguntes al voltant de la relació entre l’estat i la divisó. El concepte de divisió es pot aplicar a l’estat? Qué  és l’Estat?

Per posar a treballar tots aquests interrogants, el Toni va aportar dues grans referències de la literatura: “Romeu i Julieta” de Shakespeare, autor de qui va dir que per ell sempre havia estat un gran referent en qüestions de política, i “El príncep” de Maquiavel.

A la tragedia de Shakespeare, trobem dues famílies que tenen la ciutat dividida. Es tracta dels Capulets i els Montaguts, a la ciutat-estat de Verona. Hi ha algunes referències al llarg de l’obra en relació a que hi ha “antics greuges” a la ciutat de Verona, però dels que no sabem res, així com una “marca de mort que passa de pares a fills”. L’obra conclou amb la mort dels enamorats, el Romeu i la Julieta, que com sabem, pertanyen a les dues families, que a continuació s’uneixen. El decurs de l’obra, que en Toni Vicens va seguir, porta duna ciutat dividida a una ciutat unida,qüestió que va posar a sobre de la taula com a interrogant: què és més interessant?

Amb “El príncep” de Maquiavel, el conferenciant ens va parlar d’una obra complexe i no fàcil de llegir i entendre, on Maquiavel mostra que pel príncep no hi ha mediació possible, que ha de ser una cosa i l’altre, guineu i llop, ha de saber fer els dos papers. En relacio a la qüestió de la ciutat dividida, mentres que per Shakespeare aquesta romandrà com a nostàlgia, per Maquiavel la qüestió és diferent. La tesi que expressa és que si Roma va ser forta i va arribar a ser un imperi va ser gràcies a que era un estat-ciutat dividit. Per factors casuals, contingents, hi havia una divisió entre Senat -del que formaven part les clases nobles i benestants- i Poble -els que no tenien privilegis-: per tant, dos estaments polítics oposats, reinant. D’aquest xoc d’intéressos pot nèixer la força de la ciutat. Per Maquiavel, no hi ha “estat de natura”, l’origen de l’Estat és la contingència, podriem dir que simplement es van trobar, això és tot. En conseqüència, les lleis provenen d’un pacte, es van produint. Maquiavel mostra així a la seva obra com el pacte social és una ficció. I per això matéix, la divisió social es mostra fecunda. Això si, a condició de la interpretació, el que va obrir una pregunta que rellança el treball: qui funciona com intrepretador? I també ens confronta a la reflexió al voltant de la responsabilidad que ens pertoca com a analistes, és a dir, saber-nos servir de la divisó, per torna-la fecunda.



[1]Antoni Vicens, “La ciutat dividida”. Primera conferència del segòn cicle dels Ensenyaments Oberts, pronunciada a la CdC-ELP el 19 d’octubre de 2018.

[2]J. Lacan (1972-1973), Aún, El Seminario, libro 20, Paidós, BBAA 1989, p. 9

[3]J.-A. Miller, “Teoría de Torino acerca del sujeto de la Escuela”. El Psicoanálisis. Revista de la Escuela Lacaniana de Psicoanálisis, Madrid 2000, n. 1.

 


Compartir

  • Compartir en Twitter
  • Compartir en Facebook

ARCHIVO DE ACTIVIDADES