Recursos: Llibres

Un inquietant tríptic sobre els somnis del segle XX i els malsons del segle XXI, MANIAC explora els límits de la raó traçant el camí que va des dels fonaments de les matemàtiques fins als deliris de la intel·ligència artificial. Guiat per l'enigmàtica figura de John von Neumann, un modern Prometeu que va fer més que ningú per crear el món que habitem i avançar el futur que s'aveïna, en aquest llibre Benjamín Labatut se submergeix en les tempestes de foc de les bombes atòmiques, en les mortíferes estratègies de la Guerra Freda i en el naixement de l'univers digital.

L'obra comença amb un tret: en 1933 Paul Ehrenfest, físic austríac i amic íntim d'Einstein, va posar fi a la vida del seu propi fill abans de suïcidar-se, convençut que l'ànima de la ciència havia estat corrompuda pel mateix mal que impulsava el sorgiment del nazisme. Alguns dels temors de Ehrenfest es fan realitat en el personatge central del volum, el matemàtic hongarès von Neumann, un ser dotat d'un cervell tan extraordinari que els seus col·legues ho consideraven el pròxim pas en l'evolució humana.

Durant una meteòrica carrera, von Neumann va establir les bases matemàtiques de la mecànica quàntica, va ajudar a dissenyar les bombes nuclears, va desenvolupar la teoria dels jocs i va crear el primer computador modern. Al final de la seva vida, ja convertit en un engranatge clau del complex industrial-militar, va donar curs a un impuls creatiu que el va portar a contemplar idees que podrien amenaçar la primacia de la nostra espècie: «Per al progrés no hi ha cura», va dir després de presagiar l'arribada d'una singularitat essencial, un punt d'inflexió en la història més enllà del qual els assumptes humans tal com els coneixem no podrien continuar.

MANIAC culmina amb la batalla entre un home i una màquina: Lee Sedol, gran mestre de Go, desafia al programa d'intel·ligència artificial AlphaGo en cinc agònics jocs que serveixen com a advertiment sobre els reptes als quals ens haurem d'enfrontar a mesura que les nostres creacions tecnològiques adquireixin cada vegada major independència.

Després d'aquell fenomen inclassificable que va ser Una verdor terrible, MANIAC confirma a Benjamín Labatut com una de les veus més originals de la literatura contemporània.

En aquest assaig erudit i apassionat, sens dubte la seva obra més personal, Robert Graves (1895-1985) reconstrueix el llenguatge màgic de l'Europa antiga mediterrània i septentrional, vinculat a cerimònies religioses populars en honor a la deessa Lluna. En ella barreja diferents gèneres per a, a través dels boscos mitològics de mig món, submergir-nos en els antecedents històrics, tribals i místics de la poesia, passant de les mitologies gregues a les simbologies panteistes i naturalistes dels bards cèltics, per a acabar satiritzant a la societat contemporània. La present i definitiva edició de "La Deessa Blanca" l'ha dut a terme el professor Grevel Lindop a partir de l'última versió i apunts de l'autor per a la de 1961. Aquesta nova i meticulosa traducció és obra del seu fill i marmessor literari William Graves.

En el relat històric, les dones han estat representades des del discurs dels homes, diguem que han estat “parlades”, en tant que la seva veu “brilla per la seva absència”. El curiós és que això, que pot ser interpretat legítimament com la repressió de la dona en la història, també va fer d'ella un enigma fascinant. Encara que potser la història no hagi fet més que reproduir alguna cosa les causes de la qual són més profundes o estructurals. En efecte, el femení és associat a “el desconegut”, a aquest “continent fosc” del qual va parlar Freud, aquest lloc ple de misteri que, al mateix temps, “atreu” i “terroritza” als homes … i també a les dones. Ic sunt dracones, li va dir Meynert a Freud, a propòsit de la histèria femenina.
Amb la perspectiva que avui ens donen els avanços de la recerca psicoanalítica, podem sostenir que la repressió de la veu de les dones en el discurs històric redobla un fet d'estructura, que és la “forclusión” de “La” dona en l'inconscient, és a dir, l'absència d'un significant que digui la seva essència.
Seguint a Lacan, podríem dir que, en l'anàlisi, el punt que mostra sense dubtes la inexistència de la relació sexual - en el sentit d'una relació de complementarietat entre els sexes – és el desconeixement del que en veritat és La Dona. El seu “domicili” és desconegut, dirà Lacan, excepte per les imatges que la representen.
De manera que no es tracta només de dilucidar si les dones estan o no reprimides, sinó de saber si La Dona ho està. És a dir, si ella és una desconeguda fins i tot per a si mateixa.
Al final del seu ensenyament, Lacan va generalitzar el gaudi de la dona dient que es tracta del gaudi de tots els éssers parlants. Per tant, aquest treball no tracta només de les dones sinó de “el femení” del gaudi de qualsevol.

El present volum reuneix contribucions sorgides dels dos primers anys d'ensenyament del CERA, Centre d'Estudis i Recerques sobre l'Autisme de l'Escola de la Causa freudiana, creat per iniciativa de Jacques-Alain Miller: va ser una resposta política, però també clínica i ètica.
En ell s'entrellacen textos de pares i de practicants que donen testimoniatge d'un canvi d'estil pel que fa a l'autisme. L'aportació de la psicoanàlisi als problemes de l'autisme ja no necessita demostració; molts practicants s'orienten per la psicoanàlisi quotidianament en el seu treball amb persones autistes, i el CERA és, en certa manera, una interpretació del moment que va ser la batalla de l'autisme, segons l'expressió d'Eric Laurent. La seva creació, la seva efectivitat, van alliberar l'autisme de les disputes entre especialistes i peritatges, del saber aplicat –o fins i tot imposat– per a donar-li el seu lloc en el registre en què se situa avui: el dels anomenats problemes de la societat, allí on es confronten, no sense implicacions ètiques, els discursos i, per tant, els modes de gaudir. Allí preval el diàleg amb el subjecte autista, amb els seus pares.
Si bé aquests textos s'inscriuen en la recerca i l'elucidació clínica, també obren un espai de conversa contínua –en definitiva, democràtica– sobre les qüestions que planteja l'autisme. En ells es podrà verificar l'operativitat de la psicoanàlisi d'orientació lacaniana quan va contra una deriva política sempre temptada pel que Lacan deia la il·lusió d'un condicionament universal.

Fruit de llargs anys de treball, aquest llibre és una recerca en la cruïlla del camp de la medicina, la filosofia, la història de la ciència i la psicoanàlisi, que dona compte d'aquest lloc on es produeix el dolor. En considerar-ho com una experiència corporal, el dolor, crònic o no, dona accés al que del subjecte no pot ser expressat mitjançant la paraula i, no obstant això, constitueix un signe inequívoc. Aquesta és la gran aposta de Santiago Castellanos, qui, reproduint el gest de Sigmund Freud, suposa un llenguatge per al dolor i un lloc en l'economia libidinal del subjecte, i qui ens proposa en aquesta obra una lectura d'aquesta resta que continua sent profundament incòmode per a la medicina avui dia, ja que roman en la ignorància absoluta de la seva causalitat i de la seva funció per a un subjecte.

Aquest llibre reviu a Lacan en la seva dimensió més humana, íntima i sorprenent A França, per al quarantè aniversari de la mort de Jacques Lacan, la revista Ornicar? convidava a celebrar –no a commemorar– a Jacques Lacan mitjançant un número especial, la traducció del qual forma el present volum. Heus aquí una figura de Lacan que difereix de la que ha ocupat el centre de l'escena. Els nombrosos testimoniatges i arxius inèdits recollits en aquest volum donen vida a un home molt més complex i autèntic, i ens l'acosten tal com era. No formen una hagiografia, sinó un relat del que va ser per als seus afins (pare, avi, germà, sogre, amic, amant), per als seus analitzants i per a alguns altres que van tenir la sort de creuar-se en el seu camí.

En aquest curs psicoanalític (dictat entre novembre de 1994 i juliol de 1995), Jacques-Alain Miller esclareix el recorregut de l'ensenyament de Lacan, especificant els fonaments d'un dels conceptes fonamentals de la psicoanàlisi.
Silet, el títol que Miller ha triat per a aquest curs significa en llatí silenci, i presenta un punt en comú entre la pulsió i l'analista. És el silenci de la interpretació, de l'acte, on la pulsió fa ressonar en el seu recorregut el que del gaudi fa silenci, no sols el que no pot dir-se. Convida a construir a partir d'ell el que hi ha en les entranyes del gaudi, alló viu de la psicoanàlisi, que està en el cor de la seva pràctica: “La pulsió infiltra la paraula i això es capta en l'efecte que té la pulsió de fer callar la paraula, reduint-la al silenci”.
En un dels seus capítols –el títol dels quals és “Arquitectura conceptual”–, Miller planteja argumentacions polítiques del que ha estat un dels moments de bloqueig de Lacan per a trobar un tema per a un pròxim Congrés. Tots dos van mantenir una conversa i, a partir d'això, el títol: “La transmissió de la psicoanàlisi”. Amb aquest tema, Lacan es distancia d'un ànim pessimista i ritual per a donar lloc a la invenció. “Reinventar la psicoanàlisi” esdevindria fruit del trajecte d'una experiència analítica.
Seguint la mateixa orientació, Miller subratlla la preocupació de Lacan per revisar els conceptes en l'obra de Freud, i rescata el de pulsió en la pràctica analítica, en l'experiència de les anàlisis i en els controls. En cada capítol, elabora les pistes sobre el que gira al voltant dels modes de gaudi, de la substància de gaudi, de l'autoerotisme i del racisme.
L'orientació lacaniana segueix els fils que reconsideren en la clínica el que en la història de la psicoanàlisi va tenir un valor de símptoma: oblidar una modalitat de la pràctica en referència a la pulsió, el seu objecte, el gaudi, la seva satisfacció. En l'estudi detallista dels textos clàssics de Lacan, i –especialment en el Seminari 11 i en Posició de l'inconscient– Miller localitza les funcions del desig, el fal·lus, la libido, la pulsió, l'objecte res, la repetició i la seva diferència respecte de la transferència, així com també l'estatut de l'inconscient.
Al llarg del curs, esmenta distints pensadors que Lacan ha llegit: Bourbaki, Sartre, Barthes, Sant Agustí, Hegel, Rochefoucauld, René Daumal, Heidegger, Ella Sharpe, Jakobson, entre altres. En els últims capítols, Miller analitza els textos de Merleau-*Ponty sobre els quals Lacan se sustenta per a establir les seves diferències i extreure la seva invenció en relació amb l'objecte a, escópic. A partir del camp visual devela que el secret de la imatge és la castració.
Replanteja com Lacan en un moment del seu ensenyament per la seva pròpia vacil·lació en relació amb el gaudi, reformula a partir del Seminari XX l'estatut de l'objecte a com a semblant i indica que: “És la problemàtica que es pot cridar de l'últim Lacan, feta de la confrontació directa del significant i del gaudi, del saber i del gaudi”. I emfatitza sobre els interrogants que van portar a Lacan a instaurar en el seu ensenyament la convergència entre “la paral·lela del sentit i la paral·lela del gaudi”. Miller detalla l'específic de la pulsió i del gaudi: “…hi ha un trajecte que sembla similar a una cadena significant, però el producte del qual és pròpiament satisfacció, gaudi”.
La dimensió ètica d'aquest treball realitzat és una referència ineludible per a la pràctica en l'actualitat, per a l'experiència analítica, així com també una orientació per a la fi de l'anàlisi i el dispositiu del Passi.

En La sortida de les toxicomanies, Darío Galante convida a una reflexió sobre el fenomen del consum de drogues des de diverses perspectives. A través de la seva experiència en l'atenció de pacients amb problemes de consum, tant en l'àmbit públic com privat, Galant explora com la pràctica del consum de drogues s'ha transformat i com es relaciona amb els canvis en els llaços socials.

El llibre s'estructura entorn de cinc axiomes aplicats a la clínica de les toxicomanies, proporcionant un marc per a entendre les complexitats d'aquests casos. Des de la lluita contra l'estigmatització fins a la relació entre el Dret i el gaudi, cada capítol ofereix una mirada detallada sobre els múltiples factors que influeixen en els tractaments.

Aborda temes com la influència de la societat actual en les addiccions, la importància d'entendre el símptoma en psicoanàlisi i les limitacions dels enfocaments tradicionals centrats en la normalització i la cura. A través de vinyetes clíniques i arguments sòlids, l'autor mostra que la psicoanàlisi pot oferir una sortida que no desatengui la falta, sinó que la integri com a part fonamental del procés terapèutic.

Aquest llibre és una eina valuosa per a psicoanalistes, psicòlegs i professionals de la salut mental interessats a comprendre i abordar les toxicomanies des d'una perspectiva que va més enllà de la mera prevenció i tractament simptomàtic.

Paraula quieta narra escenes concretes protagonitzades per nens. La majoria dels relats són sobre nens autistes i no són casos clínics, sinó que tracten de captar el més enllà del que es veu a simple vista. L'autora, psicoanalista i escriptora, ha volgut transmetre com es pot observar a un nen sense caure en enfocaments convencionals i classificatoris. Observar el que fa un nen pot portar a qualsevol a descobrir un món, una manera de relacionar-se amb el que li envolta, encara que aquest alguna cosa sigui un objecte sense interès per al qual està amb ell. De fet, estar al costat d'un nen implica un esforç de poesia, un intent de llegir entre línies, d'anar més enllà del que jutgem que el nen, per l'edat que té, suposadament hauria de fer. Tots els nens, però especialment els nens autistes, requereixen que se'ls consideri com a éssers singulars, amb la seva pròpia manera d'estar en el mundo.la autora comenta els relats des d'una perspectiva psicoanalítica i amb un to accessible que obre el llibre a un públic general, perquè tots puguem comprendre com acompanyar a un nen autista i puguem aprendre tot el que ell ens pot ensenyar

“[…]Per a l'orientació lacaniana l'anatomia no és el destí […] no és l'òrgan el que determina el sexe d'un ser parlant […] Allò viril passa llavors a haver de ser esmentat en plural: hi ha virilitats. Partim llavors de desconfiar que existeixi necessàriament una essència de la virilitat. Si potser abans podíem dir L'home existeix, ja no podem fer-lo”

Tomás Verger

Pròleg d'Éric Laurent

Incidències del femení en la clínica amb nens i adolescents 1, és l'elaboració de sabers produïts pel Departament Petit Hans. Cada article s'enllaça a l'anterior i al següent en un moviment circular on els autors conversen entre si, en l'intent de dir sobre aquest indicible femení.
Tota dona té un halo d'extraviament, en estar habitada per un gaudi que manca d'orientació possible. Travessada sempre per una absència, el femení s'erigeix així com el èxtim per a si mateix. Desdoblegada en la seva partició de gaudis, es manifesta com un gaudi-absència suplementari al gaudi fàl·lic.
Els autors, en els seus singulars estils, busquen situar el mode en què el femení participa del matern, vorejant aquest no-tot fàl·lic que habita en el desig de la mare. El pròpiament femení es juga en aquesta doble regulació que dona lloc al no-tota dona i no-tota mare. Què hi ha del femení en la maternitat, en aquest més enllà del desig de fill com a fal·lus? És suficient la via del fal·lus per a donar compte del gaudi femení més enllà del desig de la mare?
La conversa, a partir dels casos relatats cerca extreure un significant que denoti el gaudi singular del parlêtre, i ens il·lumini sobre: com un nen es troba amb el femení en la mare?, de quina operació disposa el nen i l'adolescent per a orientar-se enfront d'aquest gaudi insensat, estranger, sempre Un altre?, què li permetrà al nen sortir del gaudi tancat i estrany? i què del gaudi de cadascun pot trobar marques de la mare?
Les famílies actuals interpel·len a la psicoanàlisi a donar respostes a la incidència del femení en el desig de la mare, sota les coordenades del temps de l'evaporació del pare i els efectes del discurs de la ciència.

En els últims anys un nou terme ha envaït la manera que tenim d'explicar-nos: el del tòxic. Ho trobem a tot arreu. Una relació amorosa que consumi el temps i l'energia de les parts? Tòxica. Un cap que no valora el treball fet? Tòxic. La facilitat amb la qual recorrem a aquesta paraula per a definir aspectes de la nostra vida en comú amaga el sofriment del subjecte afectat que és incapaç de reconèixer-se a si mateix. El toxikon, verí en el qual els bàrbars impregnaven les fletxes, ha transcendit el camp de la química per a abastar l'esfera de les relacions interpersonals. Com aproximar-se a aquesta nova substància que es llisca entre les nostres relacions i que expressa la nostra angoixa i vulnerabilitat?



Clotilde Leguil torna a il·luminar les fronteres que ens separen de l'altre i que permeten, amb freqüència, que ens afectem física i psíquicament. Per a això, segueix els rastres del tòxic més enllà de la filosofia: en les novel·les de Musil i Flaubert, en els tractats de Sade. Com si d'un mirall es tractés, aquest llibre ens posa davant la dimensió tòxica del subjecte contemporani que, en apostar pel gaudi, ha oblidat el desig.

Aquest llibre ofereix una lectura detallada del Seminari 20 de Jacques Lacan, titulat Encore (Encara). Es tracta d'una guia accessible per a aquells interessats en els desenvolupaments teòrics de Lacan, abordant temes fonamentals com el gaudi, l'amor, l'altre, i el subjecte en l'anàlisi. Al llarg del text, Marcelo Barros proposa un recorregut que no sols explica els conceptes centrals del Seminari, sinó que també inclou consideracions personals.

L'eix central radica en l'ensenyament de Lacan sobre la relació entre el gaudi i l'altre, particularment en la distinció entre el gaudi fàl·lic i el gaudi femení. Fangs aprofundeix en com aquests conceptes influeixen no sols en la teoria, sinó també en la pràctica clínica, abordant les complexitats del desig i el llaç transferencial en anàlisi. L'autor se centra en com el gaudi, en les seves diverses formes, redefineix l'enteniment de la subjectivitat i l'anàlisi mateixa, convidant a repensar l'ètica i les implicacions del gaudi en la clínica lacaniana.

Amb un estil directe i enfocat en la claredat conceptual, Fangs aconsegueix fer accessible la complexitat del pensament lacanià, sense renunciar a la profunditat crítica que la psicoanàlisi demanda.

Abans de ser psicoanalista, Lacan va ser psiquiatre. Els seus primers escrits no es publicarien si no convidessin a una lectura a posteriori. Què ens ensenyen sobre la formació del futur analista?
La seva clínica enfonsa les seves arrels en la unicitat del cas. Mai li ho tria més que per la seva “singularitat”. Ha de presentar un “caràcter original”, una “atipicitat”. Caldria reconèixer en això una orientació cap al “d'un en un” imposat per la pràctica analítica.
La singularitat del cas torna a trobar-se en el nivell del detall clínic, circumscrit amb un afany de precisió portat a l'extrem de la minuciositat. Més tard, Lacan es referirà al seu gust per “la fidelitat a l'embolcall formal del símptoma”.
Altres tres trets constitueixen petjades de l'avenir. Un és l'ús del terme estructura per a designar l'organització d'una entitat que forma un tot, separada de la noció de desenvolupament. Un altre és la importància atorgada a l'anàlisi dels escrits dels malalts. I, d'aquí, la connexió establerta entre el símptoma i la creació literària.

Anna (Freud) i les seves germanes aborda el cas menys conegut de la casuística freudiana: el d'Anna Freud, analitzada durant anys pel seu propi pare. El nom d'Anna Freud sol ser tractat amb un cert desdeny. En el millor dels casos, només se li atribueix una rellevància limitada, partint del supòsit que, per definició, la seva obra mancaria de pertinència tant en el pla teòric com en el clínic. En el pitjor, se l'associa amb l'establishment psicoanalític més obtús i arbitrari. Deixant a un costat aquestes consideracions, sorgeix la pregunta per l'interès que revesteix el cas d'Anna Freud per a la història i la teoria de la psicoanàlisi.

En aquest nou assaig, que adopta la forma d'una autèntica recerca biogràfica, Juan Pablo Lucchelli desenvolupa la idea que l'anàlisi d'Anna va tenir un impacte gens menyspreable en l'obra del seu pare. Així, el text de Freud «Peguen a un nen» procediria directament del cas d'Anna, tal com es demostra amb documentació al llarg d'aquestes pàgines, arribant fins i tot a sostenir que tots els textos freudians relatius a la sexualitat femenina deuen gairebé tot a l'anàlisi que Freud va realitzar de la seva filla. No obstant això, la història d'aquest seguiment analític continua sent enigmàtica, tret que s'il·lumini mitjançant la noció de contratransferencia, que per una vegada cobraria tot el seu sentit. No s'arribarà a afirmar que el pare va segellar el destí de la seva filla, però és innegable que els destins de Freud i de la psicoanàlisi es confonen amb la història personal d'Anna Freud.

Georg Cantaire (1845-1918) és el pare de la teoria de conjunts, que s'ha convertit en el marc universal per a la presentació de les matemàtiques en l'actualitat. Però la seva contribució més revolucionària és el descobriment de la no comptabilització dels nombres reals, la qual cosa implica que no existeix un solo infinit, contràriament a l'opinió generalitzada. Aquest salt vertiginós cap a una infinitat d'infinits no concerneix només les matemàtiques, sinó també a la filosofia i la teologia, i forma part de l'adveniment de la modernitat.

Una nova qualitat s'afirma amb Cantor en el camp de les matemàtiques, la de la llibertat que reclama enfront dels seus detractors. Aquest llibre segueix, al llarg de la seva obra, l'equilibri que va haver de mantenir entre veritat lògica i llibertat, la conjunció de la qual pot semblar paradoxal.

Són aquestes dificultats reals la causa de la psicosi que es desenvolupa amb el pas dels anys?

Matemàtica i psicoanalista, Nathalie Charraud segueix, a través de l'estudi de documents històrics, els aspectes interiors de la creació cantoriana. Aconsegueix disseccionar la seva activitat matemàtica en termes lacanians, sense despullar a les reflexions matemàtiques del seu significat científic.

Els psicoanalistes sabem que la civilització, com el subjecte, pateix malestars, insatisfaccions i obstacles en el seu camí. La civilització malalta de les seves veritats reprimides i de la seva embranzida pulsional. Per això la civilització, com el subjecte, és interpretable. Una acció política orientada per la psicoanàlisi va des de la clínica, de la qual extreu els seus fonaments, al social.

Els textos recollits en aquest llibre són l'aportació d'un psicoanalista ciutadà a alguns dels debats actuals més importants. Aquí trobaran la raó per la qual el subjecte, pel seu símptoma, és sempre políticament incorrecte. Trobaran els fonaments per a entendre per què el jo és el lloc de major desconeixement d'un mateix, la qual cosa fa impossible la pretensió de subjecte del discurs capitalista d'autodesignar-se a voluntat. Trobaran també les raons per les quals, des que ser feliç és un deure, la depressió i l'angoixa s'han convertit en una epidèmia, i els símptomes més regressius, relacionats amb la impulsivitat i les dependències, han desplaçat als símptomes derivats de la interdicció paterna. I igualment trobaran una anàlisi sobre les mutacions familiars, el mode de viure l'amor, les relacions entre els sexes, així com una reflexió sobre la violència sexual i el feminicidi, prenent suport en l'ensenyament de Jacques Lacan.

A partir de quan algú es torna boig? És la pregunta que Lacan planteja en el Seminari 23. Sosté que és una pregunta que val la pena fer-se. Al final del seu ensenyament Lacan no va desestimar el testimoniatge de l'alienat. En efecte, la seva pregunta posa en qüestió la consistència de l'enunciat “tothom és boig”, sense per això desmentir-lo. A aquesta pregunta tan valorada per Lacan, agreguem una altra que prové de les memòries d'un alienat –un que es declara tal– i que ens confronta amb un problema d'època: És possible l'assassinat de l'ànima?

El sentiment de catàstrofe subjectiva i de crepuscle del món del qual donen testimoniatge molts pacients justifica la pregunta. També un nou paradigma de poder que determina la màxima influència, sense precedents, sobre masses i individus. Kafka va escriure que el subjecte no pot viure sense l'íntima confiança en una cosa indestructible dins de si.

Elucidar la noció clínica de sinthome ens porta a prendre en consideració aquesta idea, la qual està vinculada amb les dues preguntes que ens hem plantejat. Aquesta elucidació implica abordar la qüestió de les virtuts de l'art i especialment el problema de la sublimació, més enllà de la fatigada –i indefugible– referència a l'obra de James Joyce. Així, el nostre abordatge freudià del sinthome presenta tres punts de nuament: la qüestió de la bogeria, la qüestió de la sublimació i la qüestió de la singularitat. Què hem d'entendre per cadascuna?

En aquests temps de caiguda de les grans classificacions i de crisis dels universals, en què els quadres clàssics són posats en qüestió fins a deixar-los en el racó de les “antiguitats”, Gil Caroz dicta les seves classes de seminari sobre la “neurosi obsessiva” a l'Escola de la Causa freudiana (ECF).

Aquest llibre reuneix les vuit classes dictades entre octubre de 2017 i juny de 2018 en el marc de l'ensenyament obert de la ECF a París, i una més dictada el 9 de novembre de 2020 en el marc d'una activitat del Psychoanalyse voor Kring, la societat psicoanalítica de la New Lacanian School (NLS), en Flandria, Bèlgica.

L'autor fa un recorregut sobre la neurosi obsessiva a partir de la conceptualització freudiana, l'ensenyament de Lacan i l'orientació de la lectura de J.-A. Miller. Ho realitza prenent molt seriosament el text freudià i la seva clínica, amb la claredat i la profunditat del psicoanalista que dona compte de la seva pràctica, conjugant conceptes estructurals com a trauma, cos i angoixa en l'obsessió, amb conceptes fonamentals com a transferència i repetició a la llum d'una clínica tan clàssica com renovada.

Una idea fonamental ordena el fil de les seves classes i dona títol a aquest llibre: L'obsessiu i el seu despertar, i comporta una pregunta: és possible el despertar?

Si sabem amb Lacan que el “despertar” és impossible, aquest llibre proposa un recorregut que mostra el marge de “despertar” que es pot aconseguir en una anàlisi. Com suggereix l'autor: “…l'obsessiu dorm bé en la seva fortalesa, es tracta d'obtenir alguns, malgrat tot, efectes de despertar […] si el subjecte està en anàlisi, si és el que ell vol, intentem despertar-ho una mica, donar-li un cert accés al seu real”.

El treball d'establiment d'aquest text en espanyol, realitzat amb una minuciositat concorde al tema i a l'ètica analítica, ens porta a recomanar aquest llibre com a indispensable per als analistes que sostenen una clínica del singular i renovada.

Aquest Seminari marca un punt d'inflexió. Es tracta d'una pregunta, i només una, a la qual Lacan fins ara només havia respost indirectament: què és un analista? Resposta: és un analitzant (paraula que Lacan substitueix per analitzat) qui porta l'experiència analítica a la seva conclusió. Quin és aquest terme ideal? Per a saber això, és necessari articular la lògica del procés d'anàlisi. Al principi hi ha un desig sense precedents, que pressuposa un encreuament, és a dir un acte, com César travessant el Rubicó. Aquest acte és el del analitzant, però l'acte psicoanalític mateix el realitza el psicoanalista, obrint a aquest analitzant el camp conegut com a “subjecte suposat saber” on es desxifra l'inconscient. Al final, el “subjecte suposat saber” desapareix, mentre l'analista, el seu suport, és evacuat com el desaprofitament de l'operació, com Èdip posant fi a la seva vida amb els ulls arrencats. El analitzant que es converteix en analista assumeix el relleu. I per què? – encara que ara sap el que li espera.

Es dediquen algunes lliçons a la lògica de la quantificació, que Lacan comença a explorar, la qual cosa més tard conduirà a la seva teoria de la sexuación.

La conclusió inesperada veu a Lacan comentant directament els esdeveniments de maig del 68, contemporanis del final del Seminari.

"Diré alguna cosa sobre la EFP que va ser fundada per Lacan en 1964, al final del Seminari Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi. No és perdre el temps al·ludir ara a aquesta Escola, atès que avui, tant les Escoles com l'Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP) continuen secundant-se en “l'Acte de fundació” de la EFP. En altres paraules, considerem “l'Acte de fundació” de la EFP com l'acte de fundació de les nostres Escoles, del Camp freudià i de la AMP.

L'Escola, fundada en aquest mes de juny del ‘64, era una invenció totalment nova de Lacan dins de la psicoanàlisi. Fins a aquest moment, en la psicoanàlisi solament es coneixien les societats com a institucions (no estic parlant de grups d'estudi, etc.). Eren societats reunides en l'Associació Internacional de Psicoanàlisi (IPA), i continua sent així.

Què és una societat? És una associació de professionals que assegura la formació i promoció dels seus membres i la defensa dels seus interessos.

No obstant això, l'Escola, tal com Lacan l'entenia explícitament, és una altra cosa. Per descomptat, està dirigida també a professionals, però la seva finalitat és fer avançar a la psicoanàlisi. És una associació de recerca per al progrés, per al futur de la pràctica analítica”.

Jacques-Alain Miller

Es tracta d'un llibre que té almenys quatre línies de força. Té l'interès que el seu cor batega amb el que podem dir la nostra vida d'Escola. Recull el que va ser una sèrie de quatre converses sobre el càrtel realitzades entre gener i maig de 2023, a Barcelona i Tarragona.

En aquestes converses insistien algunes referències, unes ben conegudes, unes altres una mica perdudes, una fins i tot inèdita en castellà. Es tracta de l'apartat que obre el volum amb textos de Lacan, Miller i Laurent i que ens conviden a rellegir o fins i tot a aquells recent vinguts a llegir per primera vegada per a ajudar-nos a pensar de què es tracta en aquest dispositiu fonamental de l'Escola.

La tercera línia, és un apartat en el qual la nostra comissió de càrtels, constituïda ella mateixa com un càrtel, ha produït 4 textos nous, que d'alguna manera són l'efecte de la lectura, de la conversa, de la recerca que ha possibilitat l'organització de les quatre converses, les restes que van quedar d'aquestes, i el mateix treball de lectura que l'edició d'aquest volum ha provocat.

Finalment, el quart punt o línia, és un impuls cap endavant. Un text no tan nou d’Éric Laurent, complex, una biblioteca de referències sobre les lògiques col·lectives, que ens permetrà encoratjar una nova agitació intel·lectual.

Es pot adquirir en el següent enllaç: 

EL CÀRTEL DIGITAL / IMPRÉS

“Lògica del fantasma”: l'expressió insisteix de punta a punta del Seminari com un leitmotiv. No obstant això, no se li consagra cap classe, ni tan sols un desenvolupament sostingut. Vol dir que la lògica del fantasma representa aquí el paper d'una Arlesiana renovada? No, si admetem que aquesta lògica és el punt de convergència de les afirmacions de Lacan. És el que vaig voler indicar donant al capítol final el títol de “L'axioma del fantasma”.

Així, ell comença creuant agosaradament el grup matemàtic de Klein amb el cogito cartesià, modificat perquè doni lloc a l'alternativa “O no soc, o no penso”. Això dona a Lacan l'ocasió de resumir en quatre temps el recorregut d'una anàlisi. Un altre encreuament matemàtic-psicoanalític: l'acte sexual explicat a partir del nombre d'or. D'això resulta que “no hi ha acte sexual”, esbós de la dita que es va convertir en pont dels ases: “no hi ha relació sexual”.

També trobarem la invenció d'un “valor de gaudi” inspirat per Marx, i ens sorprendrà veure que el gran Altre, “lloc de la paraula”, és redefinit com “el cos”, lloc primordial de l'escriptura.

Moltes altres perspectives i construccions impactants esperen al lector que vulgui acompanyar en els seus meandres, estancaments, viratges, i també progressos i fulguracions, un pensament obstinat i profundament honest que, quan una pedra s'interposa en el seu camí, mai l'esquiva, sinó que s'esforça per a fer d'ella una pedra angular.

Els textos que obren la porta a l'últim ensenyament de Jacques Lacan, iniciada en la dècada de 1970, solen ser de lectura complexa i enigmàtica, per la qual cosa es necessita un temps per a desxifrar-los i trobar la seva lògica. Entre ells, es compten Radiofonia i Lituratierra, dos escrits difícils però molt estimulants, que sens dubte necessiten una orientació en aquesta lectura. Per a això, dos especialistes com Antoni Vicens i Miquel Bassols elaboren una minuciosa anàlisi d'aquestes propostes de Lacan amb l'afany d'aclarir-les.

Per a Radiofonia, un text situat en la zona del gaudi discursiu, Vicens proposa un comentari exhaustiu elaborat a partir d'un seminari impartit sobre aquesta frontissa de Lacan, en una aposta que es mou, per tant, entre l'oral i l'escrit. En quant a Lituratierra, Bassols ens guia en un viatge cap a un lloc on es parla la llengua de l'inconscient, on l'escriptura va més enllà de la representació de la llengua parlada, i on, en definitiva, cal llegir el que s'escriu en allò que es diu sense saber-ho.

Monólogo compartido con la locura  li permet a Guy Briole abordar la bogeria des d'una perspectiva única que transcendeix els límits convencionals, no limitant-se a una visió clínica o sociològica, sinó que explora les múltiples facetes i expressions de la bogeria en diversos contextos. La seva lectura és la d'un psicoanalista orientat per l'ensenyament de Lacan.

Així, delimita clarament que la seva essència transcendeix la mera categorització de la malaltia mental, i malgrat els avanços científics i el pensament racional predominant en les cultures occidentals, planteja que la bogeria conserva un àmbit que es resisteix a ser completament assimilat per aquests, persistència d'un element inassolible, una llibertat inherent que no es sotmet a les normatives socials ni científiques, manifestant-se en un discurs no regulat per uns altres. Però a més, més enllà d'una simple classificació mèdica, la bogeria revela aspectes únics de la persona, marcant una diferència en la seva manera de pensar, actuar i raonar. Des de la més subtil fins a la més intensa, cada variant escapa al ple abast de la psiquiatria, que pot atenuar els seus símptomes més evidents però no tocar el seu nucli. Permet a cada individu una forma particular d'interactuar amb el món, utilitzant el llenguatge de maneres que abasten el quotidià i el poètic, el literari i el líric. Així, la bogeria se sostreu al domini de la medicina i la psiquiatria, l'autoritat de la qual és delegada per la societat per a etiquetar als “bojos”, però sense poder aprehendre completament la seva veritable naturalesa.

En cada secció d'aquest monòleg compartit amb la follia, Guy Briole ofereix una nova perspectiva, a través de relats de casos de la seva pràctica i reflexions que il·lustren la diversitat i singularitat de cadascun d'ells, desafiant les idees preconcebudes i obrint camins a una comprensió més profunda i matisada del que denominem, genèricament, “bogeria”.

La sublimació és el concepte encunyat per Freud per a nomenar un dels destins de la pulsió. Lacan va prosseguir, de l'inici a la fi de la seva ensenyança, referint-se puntualment a ella. Concepte rar, esmunyedís, discret, ple de contradiccions… que, no obstant això, mai va abandonar ni a Freud ni a Lacan per a pensar la psicoanàlisi.

La sublimació, concepte estètic per excel·lència que nia en el cor de l'ètica de la psicoanàlisi, se situa en una vora limítrofa entre el singular i el col·lectiu, obrint apassionants interrogants sobre la funció de l'art i l'estatut de l'artista.

Com deia Lacan, al 1965, en el seu text-homenatge a Marguerite Dures, “L'artista sempre ens porta la davantera”. Deu anys després, va prendre l'obra d'un altre artista, James Joyce, per a establir les bases de la seva última ensenyança. L'art, és doncs, tributari del sorgiment de la psicoanàlisi en el discurs de la ciència.

Aquest llibre se situa en aquest entrecreuament. En les seves pàgines trobareu, des de treballs teòrics sobre la sublimació i els seus vincles amb el Nom del Pare, la melancolia o la toxicomania, passant per breus lectures, fruit de la trobada amb el cinema i la literatura, per a culminar en un assaig sobre el cinema d'Albert Serra.

El llibre que teniu entre les mans és el resultat d'un treball que ha produït aquesta petita ramificació de recorreguts, i que desitjava posar al servei de la psicoanàlisi i la seva transmissió.

Desafíos del deseo en las mujeres. Lacan a la letra és una lectura detallada de l'escrit de Jacques Lacan “Idees directives per a un congrés sobre la sexualitat femenina” presentat en el Col·loqui internacional de psicoanàlisi a Amsterdam en 1960. Neus Carbonell aïlla les preguntes que Lacan planteja a l'entorn psicoanalític del moment per a orientar la recerca sobre el tema.

La lectura detallada de “Idees directives” posa en relleu com molt aviat apareixen en Lacan els interrogants que guiaran el seu ensenyament. En aquest escrit s'aborda la sexualitat femenina amb la noció del fal·lus com a significant, la qual cosa, paradoxalment, fa sorgir un gaudi sense negativizar. Lacan es dirigeix a la comunitat psicoanalítica per a valorar no sols l'estat de la qüestió pel que fa a la sexualitat femenina, sinó per a establir el debat. D'aquesta manera, es separa definitivament de la teoria dels seus contemporanis. Allí on la psicoanàlisi tractava d'esclarir l'enigma del gaudi femení per la via de la fisiologia, Lacan es pregunta pel silenci sobre aquest tema en les pròpies dones. Presa com a punt de partida la relació de la dona amb el fal·lus i amb la castració, la qual cosa el porta a postular el lloc de l'Altre que ella representa i a abordar qüestions com la representació de la dona, la duplicitat femenina, el masoquisme, la complexitat del que Freud va denominar penisneid, la maternitat i l'homosexualitat.

La lectura a la lletra de Neus Carbonell revela les referències implícites i explícites del text, imprescindibles per a captar el debat de Lacan amb la psicoanàlisi del moment. D'altra banda, situar l'escrit en els anys de la seva redacció, establint les correspondències amb els seminaris del moment, posa en relleu el rigor epistèmic de Lacan.

A través d'un llenguatge clar i accessible, Desafíos del deseo en las mujeres. Lacan a la letra convida als lectors a reflexionar sobre la posició de les dones en la psicoanàlisi lacaniana. Igualment, suggereix el mode en què les idees de Lacan sobre les dones troben el seu lloc en el món contemporani i en els debats més actuals.

Cedir no és consentir. Semblaría evident. Tanmateix, és necessari delinear la frontera entre «cedir» i «consentir», perquè de vegades pot donar-se una perillosa proximitat entre tots dos. El consentiment, de fet, sempre implica un risc: mai puc saber per endavant a on em conduirà. Podria ser llavors que el consentiment deixés la via lliure a la coerció? L'experiència de la passió, l'angoixa en la relació amb l'altre i l'obediència al superjò desdibuixen la frontera entre el consentiment i la coerció dins del propi subjecte.

A partir del moviment #MeToo i de la història de Vanessa Springora, Clotilde Leguil explora les arrels subjectives del consentiment. Des de la psicoanàlisi, mostra que el desig no és l'impuls i que la confrontació amb la coerció deixa una marca inesborrable. Per què no puc dir res una vegada que ha ocorregut? Com puc tornar a consentir?

LINK A ENTREVISTA EN ELP_TV