• CONTACTE

Recursos: Llibres

Clotilde Leguil
NED, Barcelona, 2023.
PortadaCeder no es consentir

Cedir no és consentir. Semblaría evident. Tanmateix, és necessari delinear la frontera entre «cedir» i «consentir», perquè de vegades pot donar-se una perillosa proximitat entre tots dos. El consentiment, de fet, sempre implica un risc: mai puc saber per endavant a on em conduirà. Podria ser llavors que el consentiment deixés la via lliure a la coerció? L'experiència de la passió, l'angoixa en la relació amb l'altre i l'obediència al superjò desdibuixen la frontera entre el consentiment i la coerció dins del propi subjecte.

A partir del moviment #MeToo i de la història de Vanessa Springora, Clotilde Leguil explora les arrels subjectives del consentiment. Des de la psicoanàlisi, mostra que el desig no és l'impuls i que la confrontació amb la coerció deixa una marca inesborrable. Per què no puc dir res una vegada que ha ocorregut? Com puc tornar a consentir?

 

LINK A ENTREVISTA EN ELP_TV

Neus Carbonell
Grama, Buenos Aires, 2024.
PortadaDesafíos del deseo en las mujeres. Lacan a la letra.

Desafíos del deseo en las mujeres. Lacan a la letra és una lectura detallada de l'escrit de Jacques Lacan “Idees directives per a un congrés sobre la sexualitat femenina” presentat en el Col·loqui internacional de psicoanàlisi a Amsterdam en 1960. Neus Carbonell aïlla les preguntes que Lacan planteja a l'entorn psicoanalític del moment per a orientar la recerca sobre el tema.


La lectura detallada de “Idees directives” posa en relleu com molt aviat apareixen en Lacan els interrogants que guiaran el seu ensenyament. En aquest escrit s'aborda la sexualitat femenina amb la noció del fal·lus com a significant, la qual cosa, paradoxalment, fa sorgir un gaudi sense negativizar. Lacan es dirigeix a la comunitat psicoanalítica per a valorar no sols l'estat de la qüestió pel que fa a la sexualitat femenina, sinó per a establir el debat. D'aquesta manera, es separa definitivament de la teoria dels seus contemporanis. Allí on la psicoanàlisi tractava d'esclarir l'enigma del gaudi femení per la via de la fisiologia, Lacan es pregunta pel silenci sobre aquest tema en les pròpies dones. Presa com a punt de partida la relació de la dona amb el fal·lus i amb la castració, la qual cosa el porta a postular el lloc de l'Altre que ella representa i a abordar qüestions com la representació de la dona, la duplicitat femenina, el masoquisme, la complexitat del que Freud va denominar penisneid, la maternitat i l'homosexualitat.

 

La lectura a la lletra de Neus Carbonell revela les referències implícites i explícites del text, imprescindibles per a captar el debat de Lacan amb la psicoanàlisi del moment. D'altra banda, situar l'escrit en els anys de la seva redacció, establint les correspondències amb els seminaris del moment, posa en relleu el rigor epistèmic de Lacan.


A través d'un llenguatge clar i accessible, Desafíos del deseo en las mujeres. Lacan a la letra convida als lectors a reflexionar sobre la posició de les dones en la psicoanàlisi lacaniana. Igualment, suggereix el mode en què les idees de Lacan sobre les dones troben el seu lloc en el món contemporani i en els debats més actuals.

Jacques Lacan, Jacques-Alain Miller, Éric Laurent y otros
Publicaciones de la CdC-ELP, Barcelona, 2024.
PortadaEl càrtel

Es tracta d'un llibre que té almenys quatre línies de força. Té l'interès que el seu cor batega amb el que podem dir la nostra vida d'Escola. Recull el que va ser una sèrie de quatre converses sobre el càrtel realitzades entre gener i maig de 2023, a Barcelona i Tarragona.


En aquestes converses insistien algunes referències, unes ben conegudes, unes altres una mica perdudes, una fins i tot inèdita en castellà. Es tracta de l'apartat que obre el volum amb textos de Lacan, Miller i Laurent i que ens conviden a rellegir o fins i tot a aquells recent vinguts a llegir per primera vegada per a ajudar-nos a pensar de què es tracta en aquest dispositiu fonamental de l'Escola.


La tercera línia, és un apartat en el qual la nostra comissió de càrtels, constituïda ella mateixa com un càrtel, ha produït 4 textos nous, que d'alguna manera són l'efecte de la lectura, de la conversa, de la recerca que ha possibilitat l'organització de les quatre converses, les restes que van quedar d'aquestes, i el mateix treball de lectura que l'edició d'aquest volum ha provocat.

Finalment, el quart punt o línia, és un impuls cap endavant. Un text no tan nou d’Éric Laurent, complex, una biblioteca de referències sobre les lògiques col·lectives, que ens permetrà encoratjar una nova agitació intel·lectual.

 

Es pot adquirir en el següent enllaç: 

 

EL CÀRTEL DIGITAL / IMPRÉS

Jacques Lacan
Paidós, Buenos Aires, 2023. Traducció al castellá: Gerardo Arenas
PortadaEl Seminario 14. La lógica del fantasma

“Lògica del fantasma”: l'expressió insisteix de punta a punta del Seminari com un leitmotiv. No obstant això, no se li consagra cap classe, ni tan sols un desenvolupament sostingut. Vol dir que la lògica del fantasma representa aquí el paper d'una Arlesiana renovada? No, si admetem que aquesta lògica és el punt de convergència de les afirmacions de Lacan. És el que vaig voler indicar donant al capítol final el títol de “L'axioma del fantasma”.

Així, ell comença creuant agosaradament el grup matemàtic de Klein amb el cogito cartesià, modificat perquè doni lloc a l'alternativa “O no soc, o no penso”. Això dona a Lacan l'ocasió de resumir en quatre temps el recorregut d'una anàlisi. Un altre encreuament matemàtic-psicoanalític: l'acte sexual explicat a partir del nombre d'or. D'això resulta que “no hi ha acte sexual”, esbós de la dita que es va convertir en pont dels ases: “no hi ha relació sexual”.

També trobarem la invenció d'un “valor de gaudi” inspirat per Marx, i ens sorprendrà veure que el gran Altre, “lloc de la paraula”, és redefinit com “el cos”, lloc primordial de l'escriptura.

Moltes altres perspectives i construccions impactants esperen al lector que vulgui acompanyar en els seus meandres, estancaments, viratges, i també progressos i fulguracions, un pensament obstinat i profundament honest que, quan una pedra s'interposa en el seu camí, mai l'esquiva, sinó que s'esforça per a fer d'ella una pedra angular.

Guy Briole
Grama, Buenos Aires, 2024.
PortadaMonólogo compartido con la locura

Monólogo compartido con la locura  li permet a Guy Briole abordar la bogeria des d'una perspectiva única que transcendeix els límits convencionals, no limitant-se a una visió clínica o sociològica, sinó que explora les múltiples facetes i expressions de la bogeria en diversos contextos. La seva lectura és la d'un psicoanalista orientat per l'ensenyament de Lacan.


Així, delimita clarament que la seva essència transcendeix la mera categorització de la malaltia mental, i malgrat els avanços científics i el pensament racional predominant en les cultures occidentals, planteja que la bogeria conserva un àmbit que es resisteix a ser completament assimilat per aquests, persistència d'un element inassolible, una llibertat inherent que no es sotmet a les normatives socials ni científiques, manifestant-se en un discurs no regulat per uns altres. Però a més, més enllà d'una simple classificació mèdica, la bogeria revela aspectes únics de la persona, marcant una diferència en la seva manera de pensar, actuar i raonar. Des de la més subtil fins a la més intensa, cada variant escapa al ple abast de la psiquiatria, que pot atenuar els seus símptomes més evidents però no tocar el seu nucli. Permet a cada individu una forma particular d'interactuar amb el món, utilitzant el llenguatge de maneres que abasten el quotidià i el poètic, el literari i el líric. Així, la bogeria se sostreu al domini de la medicina i la psiquiatria, l'autoritat de la qual és delegada per la societat per a etiquetar als “bojos”, però sense poder aprehendre completament la seva veritable naturalesa.


En cada secció d'aquest monòleg compartit amb la follia, Guy Briole ofereix una nova perspectiva, a través de relats de casos de la seva pràctica i reflexions que il·lustren la diversitat i singularitat de cadascun d'ells, desafiant les idees preconcebudes i obrint camins a una comprensió més profunda i matisada del que denominem, genèricament, “bogeria”.

Antoni Vicens y Miquel Bassols.
RBA Gredos. Colección ELP, Barcelona, 2024.
PortadaRadiofonía y Lituratierra. Dos goznes en la última enseñanza de Jacques Lacan.

Els textos que obren la porta a l'últim ensenyament de Jacques Lacan, iniciada en la dècada de 1970, solen ser de lectura complexa i enigmàtica, per la qual cosa es necessita un temps per a desxifrar-los i trobar la seva lògica. Entre ells, es compten Radiofonia i Lituratierra, dos escrits difícils però molt estimulants, que sens dubte necessiten una orientació en aquesta lectura. Per a això, dos especialistes com Antoni Vicens i Miquel Bassols elaboren una minuciosa anàlisi d'aquestes propostes de Lacan amb l'afany d'aclarir-les.

Per a Radiofonia, un text situat en la zona del gaudi discursiu, Vicens proposa un comentari exhaustiu elaborat a partir d'un seminari impartit sobre aquesta frontissa de Lacan, en una aposta que es mou, per tant, entre l'oral i l'escrit. En quant a Lituratierra, Bassols ens guia en un viatge cap a un lloc on es parla la llengua de l'inconscient, on l'escriptura va més enllà de la representació de la llengua parlada, i on, en definitiva, cal llegir el que s'escriu en allò que es diu sense saber-ho.

Irene Domínguez
Grama, Buenos Aires, 2023.
PortadaRecorridos de la sublimación

La sublimació és el concepte encunyat per Freud per a nomenar un dels destins de la pulsió. Lacan va prosseguir, de l'inici a la fi de la seva ensenyança, referint-se puntualment a ella. Concepte rar, esmunyedís, discret, ple de contradiccions… que, no obstant això, mai va abandonar ni a Freud ni a Lacan per a pensar la psicoanàlisi.

La sublimació, concepte estètic per excel·lència que nia en el cor de l'ètica de la psicoanàlisi, se situa en una vora limítrofa entre el singular i el col·lectiu, obrint apassionants interrogants sobre la funció de l'art i l'estatut de l'artista.

Com deia Lacan, al 1965, en el seu text-homenatge a Marguerite Dures, “L'artista sempre ens porta la davantera”. Deu anys després, va prendre l'obra d'un altre artista, James Joyce, per a establir les bases de la seva última ensenyança. L'art, és doncs, tributari del sorgiment de la psicoanàlisi en el discurs de la ciència.

Aquest llibre se situa en aquest entrecreuament. En les seves pàgines trobareu, des de treballs teòrics sobre la sublimació i els seus vincles amb el Nom del Pare, la melancolia o la toxicomania, passant per breus lectures, fruit de la trobada amb el cinema i la literatura, per a culminar en un assaig sobre el cinema d'Albert Serra.

El llibre que teniu entre les mans és el resultat d'un treball que ha produït aquesta petita ramificació de recorreguts, i que desitjava posar al servei de la psicoanàlisi i la seva transmissió.