Alocucions institucionals

Estimats col·legues,

Moltes gràcies pel vostre suport, la vostra confiança i per la vostra presència!

En aquestes primeres paraules com a directora de la Comunitat de Catalunya de l’ Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, vull començar agraint calorosament el treball de la junta sortint. El que avui iniciem, jo a la direcció i les meves estimades col·legues: Soledad, Andrea, Oriana i Carla, com a membres d’aquesta junta, és un treball, un working-progress que segueix el seu curs des de la seva fundació.

Considero que prenem el testimoni de la permutació amb una comunitat viva, implicada en el treball, amb gairebé una trentena de nous socis i en un moment renovat i molt interessant de la ELP i la AMP, on hi ha noves fórmules en joc en moltes esferes del seu funcionament. Però la vivacitat, no ha de fer-nos oblidar la fragilitat i el vertigen que la fonamenta.

Voldria compartir amb tots vostès un record i una lectura.

El record:

Fa quasi dues dècades vaig veure un documental, no especialment bo, sobre Jacques Lacan. No recordo de qui era. Aquest concloïa amb les dues últimes paraules de Lacan abans de morir (ni tan sols sé la veracitat de les mateixes) deia: “Insisteixo, desaparec”. Un esglai em va recórrer el cos. Que deia! Com que desapareixerà? Estava indignada. No obstant això, aquelles paraules mai van deixar de ressonar en mi. Finalment, ara, avui, penso que son un sintagma molt precís del A barrat.   

Ara la lectura:

Quan Lacan, a la Proposició del 9 d’ octubre, pensa el passi com el cor de l’Escola, està parlant del pas d’analitzant a analista... però no únicament. Penso que, d’alguna manera, Lacan ens convida a fer extensible l’estructura del passi, és a dir, de l’espai “entre”, de la forma del “passatge”, a la concepció de l’arquitectura que suporten les nostres institucions; inclús a la missió de fer passar la psicoanàlisi a la cultura. Tal fou el passi de Freud. I és el que també ens anuncia Lacan amb el pas del símptoma al sinthome, on la solució aconseguida pel subjecte no està garantida per sempre. S’ha de renovar, cada vegada.  

No volem creure en la mort, però això mateix és el que ens mortifica creient que tenim garanties davant seu. No n’hi ha. Però, que no hi hagi garanties, és precisament allò que ens empeny, que insisteix, cada cop, a tornar a nuar la cosa, a tornar a fer llaç entre nosaltres, habitant el malentès, fallant, aprenent d’allò que encalla, tornant a deslligar i lligar de nou. A la psicoanàlisi i des de Freud, només hi ha fracassos, l’important consisteix en tractar de que aquests tinguin gràcia. És a dir, que inspirin els nous intents, els camins per venir, per a com deia Beckett: “fracassar cada cop millor”  

La joventut és una significant que avui ressona amb força a tota la AMP. Ressona el significant i els cossos que l’encarnen. La joventut és afí a la psicoanàlisi que, com deia l’Hebe Tizio, és el millor anti-age. La joventut té energia, ímpetu, empenta... i aquesta joventut és la que està present també en aquells que van ser-hi des de la seva fundació i segueixen sostenint el desig de fer existir la psicoanàlisi. La joventut de la psicoanàlisi no és cronològica, sinó lògica; és la que li fa la contra al narcisisme, a l’avorriment; tot i que això no vol dir que tot valgui el mateix. La tensió entre tyché i automaton és el ball que ha de permetre’ns habitar aquell espai del passatge, entre, que és pulsació.

Per anar concloent, aquest es un temps, com sempre, de repte. El repte que va suposar introduir la psicoanàlisi a l’Espanya post-franquista, el repte de fer existir la democràcia, el repte de fer-li la contra al avanç del feixisme... I el nostre repte, ara, és tractar de mostrar, donat que no hi ha demostració possible, que la psicoanàlisi segueix i se seguirà transmeten, seguirà passant, encarnant el desig en els nostres cossos finits, generant ressonàncies d’aquell bitxo amb el que Freud infectà la civilització, aquell bitxo que ens infectà a tots nosaltres i que avui, més d’un segle després, encara té molt per dir.

Treballar, estimar i resistir, sense esperança, però amb alegria. Avui com ahir; i sempre, simpthomàticament.

Moltes gràcies!