El càrtel a l'Escola

El càrtel constitueix, juntament amb el passi, un dels dos pilars de l'Escola Una. Un “òrgan de base”,¹ és “congruent”, des del principi, “amb el concepte d'escola”.² Al seu “Acte de fundació” (1964), Jacques Lacan defineix el “principi” del càrtel –“una elaboració sostinguda en un petit grup”– com el mitjà “per a l'execució del treball” de l'Escola.³ Jacques-Alain Miller ens recorda, emfasitzant l'article definit, que no és simplement un mitjà, sinó més aviat el mitjà de tal treball, explícitament privilegiat per Lacan per sobre de cursos, conferències, jornades i seminaris.⁴

Lacan aïlla en l’“Acte de fundació” els elements constituents del càrtel. Convé recordar-los en la seva rigorositat, remetent-nos també a altres textos crucials.

El Més-U, “si bé és qualsevol, cal que sigui algú”,⁵ encara que no necessàriament membre de l'Escola. És escollit pels membres del càrtel: tres, cinc o fins i tot més, però idealment quatre. A la seva funció serà adscrita la “selecció”, “discussió” i “destí”⁶ del treball dut a terme. Però el Més-U no se'n salva, “ha de treballar ell mateix.” No com a amo, savi o analista del grup, sinó com a “agent provocador”. El Més-U també ha de ser un Menys-Un, operar sobre si mateix una “ascesi”, “prendre al seu càrrec la divisió subjectiva” del grup.⁷ En comptes de saturar-se amb un suposat carisma, ha de treballar com a “líder funcional”, “modest”, “pobre”, “d'un grup mínim”.⁸ De fet, Lacan es va inspirar, per pensar la lògica del càrtel, en els petits grups de la psiquiatria anglesa durant la segona guerra mundial, o en els grups formats a les albors del Maig '68 francès. El càrtel, en suma, porta les marques dels traumes i les disrupcions del segle XX, i les trasllada al segle XXI.

Els membres del càrtel (i almenys un d'ells sí que ha de ser membre de l'Escola) no entren en el seu funcionament com a subjectes dividits amb les seves “faltes-en-ser”, tampoc com a savis o subjectes-suposat-saber. En lloc d'això, el seu assemblatge arriba a compondre un eixam de S1s posats al treball. Un càrtel es troba ben fundat quan “cadascú té raons per ser-hi”, “en qualitat de…”, amb les seves “insígnies” concretes i ben definides. “L'equip” del càrtel es forma pel fet que cadascun dels seus membres té el seu propi “tret” determinant (i és el Més-U, és clar, qui vetlla per l'emergència d'aquests trets). Precisament perquè “l'única instància que cal treballar per produir un saber són elements estrictament identificats”.⁹ Cada membre del càrtel ha de trobar, inventar, el seu nom de càrtel.

El treball al càrtel, com qualsevol treball realitzat en el marc de l'Escola, no hauria d'estar orientat per la transferència, sinó, i de manera inversa, aquesta transferència hauria d'estar orientada pel mateix treball. Alhora, si és possible esperar que aquest treball sigui decidit, només pot ser “suscitat per una crida”¹⁰ (la crida del Més-U). El treball no es fa sol. No obstant això, per bé que l'elaboració del treball al càrtel té la seva part col·lectiva, el producte d'aquest treball ha de ser “propi de cadascú”,¹¹ i separat dels possibles efectes de la col·lectivització.

Els productes de cadascun dels membres del càrtel (el Més-U inclòs) són, emfàticament, productes de saber: “el càrtel no m'ha interessat mai si no és amb propòsits de saber”.¹² Aquest saber passa per la seva exposició i escriptura. L’existència dels productes no és necessària sinó possible o fins i tot contingent. Depèn del compliment de les seves condicions en el marc del càrtel. Més enllà de la denúncia dels significants amos, “la lògica indica que només hi ha producció de saber quan el treballador no està destorbat per l'efecte subjectiu”.¹³ Hi ha producte quan els “resultats” del càrtel prevalen sobre les seves “crisis”,¹⁴ quan els membres del càrtel no es dediquen a “fer el ximple” amb “l'associació lliure”.¹⁵

Per escapar de “l’enganxament”,¹⁶ de “l’efecte de grup” que Lacan consistentment va denunciar, els càrtels estan subjectes a la permutació, a un moviment de “remolí” (tenen una durada d'un any, o màxim dos). “Vagin”, Lacan ens incita en el nostre treball en càrtels, “ajuntin-se uns quants, enganxin-se els uns amb els altres el temps que faci falta per fer alguna cosa i dissolguin-se després per fer-ne una altra”.¹⁷

Clarament, i per tornar al principi, el càrtel és una arma política de l'Escola Una. Instal·la, al lloc d'un possible “cabdillisme”, una “organització circular”.¹⁸ Promou l'entusiasme en oposició a qualsevol respecte de les formes. “El pro-càrtel és anti-autoritari”,¹⁹ perquè el seu bon funcionament mostra a cel obert el fet que “la jerarquia no se sosté sinó per administrar el sentit”²⁰, asserció a verificar en el funcionament de cada càrtel.