Recursos: Ressenyes

Em toca assumir aquesta nit una funció que per descomptat ningú em va assignar, sinó que jo mateixa vaig assumir –i amb molt de gust– de presentar aquesta taula i aquest llibre entorn del qual ens reunim avui; la primera presentació del llibre Recorridos de la sublimació d'Irene Domínguez[1].

Irene és col·lega, psicoanalista, membre de la ELP i AMP, inscrita en aquesta comunitat de Catalunya, algú que respecto molt, i a qui li agraeixo que m'hagi convidat a compartir aquest moment tan important, en tant es tracta de presentar –per què no, mostrar– un producte.

Un producte, efecte d'un no saber en acte, un fer-se llegir, mitjançant un sostingut treball de recerca. Recordo que ja la segona vegada que ens vam veure, al 2016 -la primera vegada la vaig convèncer a Barcelona aquest mateix any, de venir a Mallorca a un taller clínic- la segona vegada ja va ser a Mallorca, i ala nit, després d'un concert, abans del taller... de què vàrem parler?: de la relació tòxic-art-sublimació, que és justament un dels eixos que la Irene treballa en aquest llibre, i a qui en uns minuts li passaré la paraula perquè expliqui una mica més, el que vulgui, del seu llibre.

Estic a més, en aquesta taula, amb la Virginia Trueba, que és professora de Filologia Hispànica i Teoria de la Literatura, de la Universitat de Barcelona.

I amb l’Albert Serra, Director, productor i guionista català. Llicenciat en Filologia hispànica i Literatura comparada per la Universitat de Barcelona. Segurament conegut per molts sinó per tots els presents. No m'estendré en presentacions, només dir que és l’elegit per l'autora ja que, segons les seves paraules, el seu cinema evoca el real lacanià. Dedica a la seva obra un bon apartat en aquest llibre, el quart cercle -diu la Irene- el sinthome del llibre; “La recerca sobre la sublimació requeria posar-la a dialogar amb un artista d'envergadura, un artista viu, molt viu! que pogués il·luminar el camí que esbossen els artistes per a l'avenir de la psicoanàlisi”[2]. I tenim sort que ens acompanyi aquesta nit.

Per part meva, de totes les biografies que vaig llegir per a poder mínimament presentar-lo avui, la més interessant -precisament perquè no és una biografia sinó un recorregut de la seva filmografia-és la que escriu la Irene en aquest llibre[3]. Un cinema bastant disruptiu per a l'ull acostumat a quedar enganxat a la història narrativa. El seu cinema, diu la Irene, afecta al cos. El materialisme de Serra, compartit amb Lacan, dona compte del real sobre el qual opera el llenguatge.

De manera homòloga a la psicoanàlisi, sosté l'autora, el cinema d'Albert Serra es situa entre la lògica que revelen les ficcions i la poesia. La seva metodologia ficcional està al servei del bordejament de Das Ding”[4]. (pàg. 223)

Abans de dir unes poques paraules sobre el llibre i donar-los la paraula, m'agradaria dir que hi ha alguna cosa que compartim els qui estem avui en aquesta taula.

No estic atemptant contra la confiança de l’autora, perquè està en el llibre….reprenc d'ell una petita anècdota murmurada en el llibre. El que compartim els que som aquí, amb alguns pocs altres, es que tancàrem una tardana nit barcelonina, l'últim dia dels enamorats abans de la pandèmia, allà pel 14 de febrer del 2020. La Irene ho explica: “Setmanes abans de la pandèmia vam tenir la sort de comptar amb [l’Albert Serra] per a inaugurar en la BCFB el Cicle de Literatura i Psicoanàlisi sobre “Erotismes”, parlant sense embuts de “Liberté” y Sade, i seguint la nit de festa fins a l'alba”[5]. Doncs això. Així vaig conèixer no sols a la Virgínia, sinó també a l’Albert Serra. Ignorant de mi, no el coneixia abans d'aquesta nit a la Biblioteca Fuster, trobada que va ser possible a partir de l'exquisit gust de l'autora pel cinema i la seva fina lectura.

Del llibre, amb un pròleg de Nieves Soria i un bell epíleg de Sergio Larriera, Recorridos de la sublimación, interessen les minúscules i el plural; reprenc de la carta d'invitació que ens fa la Irene al començament del llibre el següent: “Aquest llibre, per tant, com ja aneu intuint, no és un llibre estrictament acadèmic, tampoc la seva autora ho és. Tracta d'abordar, jugar donar voltes a preguntes que han estat i continuen sent centrals per a construir el meu mode d'apropiar-me de la psicoanàlisi. Trobareu explicacions, frases, aforismes repetits moltes vegades, però aquesta repetició m'ha semblat interessant compartir-la amb vosaltres, ja que dona compte del vessant obsessiu present quan s'investiga. El text està trufat d'hipòtesi que giren al voltant de la sublimació, però haureu de rastrejar-les, aneu-les a agafar d'aquí o allà, perquè no estan ordenades en un índex, sinó més aviat escampades per l'interior dels treballs que va suscitar. Al seu favor té l'avantatge que es pot llegir sense ordre i concert, segons el dia, ja que el tipus de textos és molt variat: des de desenvolupaments més complets a comentaris anecdòtics de dues o tres pàgines”[6].

I em serviré de les hipòtesis que conté, les que l'autora intenta argumentar al llarg del llibre, que si bé reuneix, tal com explica la Irene, textos presentats en diferents espais, productes de càrtels i altres espais, segueixen el fil de la hipòtesi principal: l'artista no existeix, tal com seguint a Lacan considerem, La dona no existeix, L'analista no existeix. És a dir, tenen la mateixa estructura lògica, una ex-sistencia que dona compte d'una desontologització, i una proximitat amb el real.

Què és el real? Per descomptat no em ficaré amb això ara; però diré només que no és fàcil definir-lo i que en això mateix radica el seu estatut. És el que torna al mateix lloc, l'impossible de dir, l'impossible…

En fi, el real, per a l'autora, és això que el cinema de Serra permet vorejar. La Irene mateixa descriu el seu cinema com “un cinema de l'impossible”[7].

L'última ensenyança de Lacan que reprèn la Irene per a argumentar la seva hipòtesi, es centra en la noció tardana en Lacan de sinthome, que és una manera de subvertir la noció freudiana de símptoma, aquell vinculat amb la repressió. La sublimació opera una subversió del símptoma en tant dissol l'oposició freudiana repressió-sublimació. Freud deia que la sublimació és una satisfacció pulsional, un destí de la pulsió amb una meta no sexual. Però encara així la satisfacció és sexual.

Dues hipòtesis més recorren aquestes pàgines, en els seus tres apartats, en els quals no em detindré, per a donar la paraula a la Irene i perquè vagin a llegir-ho: la relació sublimació-sinthome-escambell i una lectura de la sublimació articulada a l'addicció/creació/ funció del tòxic.

En principi, dir que més enllà de l'estructura formal que té aquest llibre i l'eix que recorre aquest conjunt no-tot de treballs, aquest llibre reflecteix el resultat del treball de l'autora, un treball de recerca que continua obrint-se pas a allò no sabut.

[1] Domínguez, Irene. Recorridos de la sublimación. Grama ediciones. Buenos Aires, 2023.

[2] Ibíd., pág. 16.

[3] Ibíd., pág. 217.

[4] Ibíd., pág. 223.

[5] Ibíd., pág. 210.

[6] Ibíd., pág. 17.

[7] Ibíd., pág. 217.