Alocucions institucionals
Al.locució del director sortint, Erick González
Inimaginable. Vist des d'aquí, puc dir, que era impossible anticipar el que seria aquest trajecte. Aquest és el valor, potser, d'aquesta frase que va ressonar en alguns de nosaltres, de Jacques-Alain Miller, durant la presentació del llibre El nacimiento del campo freudiano, quan va dir que en la seva doctrina institucional del que es tractava era de la “multiplicació de les primeres vegades”1. Frase que no deixa de donar vertigen, a pesar que la repetim, si un la prendre de debò.
Diversos col·legues van intentar cuidar-me. Es van acostar a mi, fa dos anys, abans de presentar-me a la direcció, quan ja començava a dir-ho per aquí i per allà, a saber-se, per a anticipar-me el difícil que podia ser, i per a fer-me pensar sobre si no em faria falta una mica més d'experiència abans de fer-ho. Es preocupaven per mi i per la CdC. I això, aquest gest de cura, ho he vist, no fa molt, reactualitzat.
La veritat és que aprecio aquests gestos. No els rebutjo. No és sense efectes, que altres col·legues experimentats suposin la inexperiència d'un, i t'ho facin saber. Això li posa a un almenys, en alerta. Què és el que deuria ja-saber? Què és el que m'he saltat? Què he descurat? On està aquest coneixement del qual segons ulls experts manco? -La veritat és que em vaig recolzar en molts col·legues. Aquesta Junta s'ha recolzat en el conjunt dels membres-. I si ja em trobava en una cerca de resposta, en escoltar aquestes veus, això va accelerar, va propiciar aquest voler-saber que s'havia obert. He intentat escoltar cada col·lega que s'ha acostat, que m'ha indicat alguna cosa en el camí, que m'ha suggerit algun canvi d'orientació, que ens ha felicitat, i és tot això el que fa veritablement singular, l'experiència d'Escola, aquesta empresa exquisidament col·lectiva, en la qual la posició analisant és fonamental. Però també una altra cosa és fonamental, la de que, malgrat l'àmplia i subtil companyia, hi ha coses en les quals un està i ha d'estar sol.
“Vina a l'obert, amic meu”. Diu el bell vers de Hölderlin2. L'Escola, implicar-se en ella, assumir un lloc de responsabilitat, és prendre aquesta invitació, d'anar a l'obert, de debò. Es tracta d'una espècie d'intempèrie, que no sempre és càlida, i que pot arribar a ser tempestuosa, vents incerts l'assoten, vents en els quals potser aquestes resistències, podríem anomenar-les així, formen part, com va dir Miller en la presentació esmentada, de l'aire que permet a l'oreneta alçar el vol, prenent aquesta bella imatge de Kant.
Avui agraeixo, no obstant això, als meus companys de Junta per fer més aviat d'ales, la major part del temps, i no de vent. El vent ja ens ve de cara i es diu civilització. Hem passat per una experiència molt interessant. Teníem poca relació, els uns amb els altres, abans de començar a treballar junts. Però, en definitiva, és en relació amb l'obert, que no és solament això que ens embolica i envolta, el Umwelt, sinó que també és un forat central, és en relació amb una causa i ha estat a partir d'aquesta causa que ara els puc dir amics. Horacio Dobry en la reunió de presentació dels informes ho va dir. “Us recomano a cadascun -fins i tot als quals tenen el no per bandera com jo- passar per aquesta experiència” -fi de la cita. I és que, si aquesta experiència no et deixa alguna marca, visible, si surts tal qual com vas entrar, llavors potser, res et pot tocar.
Hem fet en aquest període, moltes coses, que ja han estat informades i referendades, no es tracta de enllistarlas. Però sí que vull dir, que hem pretès tocar, trastocar fins i tot, unes certes inèrcies que, d'alguna manera, havien portat a impasses ben coneguts -però d'altra banda, estic convençut que, si hem estat efectius, ara hem creat altres inèrcies, que els tocarà als companyes de la pròxima Junta tractar-. Vam voler provocar, agitar, implicar-nos en un moviment, precisament, perquè no vam entrar en aquesta Junta, per casualitat, només sis mesos després de la Seqüència dels presidents del 2022, el colofó del qual va ser el: “Hi ha una malaltia en l’ELP”. No va ser per casualitat que en el nostre període sortís la Nova Política de Joventut de l’AMP, que té per objectiu, com va dir Jacques-Alain Miller, “recuperar el temps perdut”3. (Una col·lega no fa molt em deia: “no es pot recuperar el temps perdut”, però trobar-me amb aquesta frase ahir, tornant a veure el vídeo de la presentació, em va semblar un bon witz).
El que hem volgut portar endavant, aquest ha estat la nostra obstinació, és transmetre un desig no sols per la psicoanàlisi, sinó un desig de saber en relació amb el que implica la formació dels analistes, és a dir, que hem intentat en la Comunitat de Catalunya, despertar i animar un desig per l'Escola, per l'Escola com a concepte (fonamental) i per l'Escola com a experiència, procurant que les nostres respostes vehiculessin ja, en si mateixes, alguna cosa de l'alegria, que el propi exercici d'intentar respondre ens provocava.
Ha estat una alegria treballar amb vosaltres, i comptar amb cadascun de vosaltres, però també, una alegria important, veure com s'acostaven i implicaven aquells amb els quals possiblement comptarem més endavant.
Llavors us agraeixo enormement per la companyia decidida, a Horacio Dobry, Graciela *Essebag, Iolanda Ferreres, Betina Ganim, i Gemma Ribera, els meus companys de Junta. A les estimades Olga Dolz i Carmen Prada. A Howard Rouse que es va encarregar acuradament d'un dels punts més vius en la nostra comunitat, la comissió de càrtels. A Enric Berenguer que en aquest període va proposar i va sostenir un espai d'ensenyaments del passi, que ens va deixar una perla darrera d'una altra, que podem veure recollides en les últimes Freudianes. A Montserrat Puig, qui com a presidenta de l’ELP va ser una valuosa companyia, des de l'inici, i amb qui, com ja li he dit, vaig aprendre moltíssim en els directoris ampliats, experiència fonamental de subjectivació de l'Escola. Als consellers de l’ELP d'aquest període que habiten a Barcelona i que van estar sempre allí. A tots aquells que van treballar en les comissions. Als 21 nous socis que es van dirigir a les seus i la CdC en aquest període. I per descomptat, a María Guardarucci, qui mentre jo em centrava en el Oikonomos d'aquesta casa, ella va cuidar l'ordre de la nostra casa, la meva veritable casa, (però també va ser lectora assídua, crítica, i conversa sostinguda. A més de la seva càlida presència aquí).
Crec que avui en aquest acte de permutació es posa sobre la taula alguna cosa d'aquesta alegria, alguna cosa d'aquesta multiplicació dels Uns, de la multiplicació de les primeres vegades. I fins i tot allí on aquest moviment nou ha fet emergir longeus impasses, simptomatitzant-los, no serà a la tristesa a la qual li donem audiència, ja que es tracta, sens dubte, d'un moment per a sostenir el coratge d'enfrontar-se al real, sense tapar-lo, en la mesura que sigui possible, a partir d'aquesta tasca inventiva i de conquesta d'un singular saber-fer, que és la psicoanàlisi.
Gràcies.
Barcelona, 3 de desembre de 2024.
1 Miller, Jacques-Alain. “Presentación online del libro: El nacimiento del Campo Freudiano”, EOL TV, 10-6-2023, Disponible online.
2 En alemán: Komm! Ins Offene, Freund!”. Hölderlin, Friedrich. “Der gang aufs land [Salida al campo]”. Poemas. Lumen, Barcelona, 2015, p. 368.
3 Miller, Jacques-Alain. Ibidem.