Símptoma i sublimació

La lectura per part de Lacan de la sublimació freudiana es modifica al llarg del seu ensenyament. Podem destacar, entre altres, una sèrie de referències: al Seminari IV, en relació amb Leonardo, s'articula amb el narcisisme i es planteja la seva relació amb la idealització; després, al Seminari VI, és situada, a partir de Gide, com el que permet una equivalència entre el desig i la lletra. A continuació, al Seminari VII, s'examina la seva problemàtica a partir de la plasticitat de la pulsió i amb la creació, definida com la manera en què l'home "modela el significant a la imatge de la Cosa". No sense precisar que aquesta última és allò de la realitat que pateix de el significant, i, per tant, no té imatge.
Vinculada des de llavors a la funció de l'buit, és represa en el Seminari XVI per destacar el paper que exerceix l'objecte a respecte del vacúol de l'gaudi sexual -en el qual podem veure una manera d'anticipar la tesi de la inexistència de la relació sexual .
I el símptoma? A "Reflexiones sobre la envoltura formal del síntoma", J.-A. Miller posa en relleu el passatge de "De nostres antecedents" on Lacan ho relaciona amb la creació. La seva fórmula, tan precisa com condensada, que hem posat com exerg, ens convida a un treball d'elaboració per situar, en la teoria i cas per cas, de què es tracta en aquest límit que esmenta. Límit que ell mateix mai deixaria d'explorar, concebent en funció de diferents tipologies, des de l'esquema L fins al nus, passant pel graf de l'desig.
En aquest sentit, podríem dir que el símptoma és una producció de l'subjecte com a resposta de la realitat, i que la meta d'l'anàlisi és acompanyar més enllà del punt on la seva dimensió de creació s'evidencia i es pot assumir en forma d'un fer amb ell .
El vincle entre símptoma i creació serà reprès per Lacan sota noves premisses en la seva última ensenyament, quan al Seminari XXIII introdueix el terme escambell, articulat i a el mateix temps oposat a el de sublimació. Això suposa un reexamen de la funció i el valor de l'imaginari, posant de relleu més encara la multitud de registres en què el parlêtre opera amb el seu símptoma com a tractament de la seva manera de gaudir.
Al llarg de les diverses trobades dins d'aquest espai, ens proposem examinar diferents aspectes d'aquesta problemàtica.

Comisión: Enric Berenguer, Irene Domínguez, Shula Eldar (responsable), Pilar Foz y Howard Rouse.

CALENDARIO

Dimarts, 18 maig de 2020. Activitat on-line via ZOOM

El símptoma, obra d'una vida, per Enric Berenguer

Com pot el subjecte fer seves les marques que aparentment li han vingut imposades per les contingències de l'existència? De quina manera pot trobar en cadascuna d'elles el segell d'una elecció i en la seva sèrie el traçat d'un estil? Es tracta d'una pregunta a la qual la clínica de la finalitat de l'anàlisi, revelada per la passada, aporta precioses respostes. La pròpia invenció del seu mecanisme per part de Lacan aspirava a explorar aquest punt crític de l'experiència, que va qualificar com "reversió".

Símptoma i sublimació, per Jorge Sosa
La diferenciació entre símptoma i sublimació la trobem des dels primers textos de Freud. Són maneres de satisfacció de la pulsió que poden coexistir o alternar-se en un mateix subjecte. També són respostes diferents a la impossibilitat de la pulsió d'aconseguir una satisfacció plena. Aquest Reial és el que va portar a Freud a afirmar que les creacions de la cultura tenen el seu origen -o la seva causa- en aquesta disharmonia radical entre el subjecte i el seu gaudi. Una cosa oposat a la idea, també present a Freud, que és la cultura la que imposa a l'subjecte un sacrifici del seu gaudi.

Modera: Shula Eldar

Dimarts, 2 de juny de 2020. Activitat on-line via ZOOM

El desig i la lletra, per Claudia González
Què vol dir que la sublimació permet equivaler desig i lletra? Aquesta pregunta ens orientarà per pensar també la lletra, entre forat i recipient. Ens recolzarem en ensenyaments d'artistes com L. Bourgeois i S. Beckett.

La lletra de l'gaudi: perversió, neurosi, sublimació, sinthome, per Howard Rouse
El pervers sublima, diu Lacan, però ho aconsegueix taponant amb l'objecte a el forat en l'Altre, evitant així el gaudi. El neuròtic, per la seva banda està destinat a el fracàs de la sublimació. Només l'artista és capaç de fer ressonar en l'objecte a el gaudi simptomàtic que el transcendeix, i d'ell el neuròtic pot aprendre.

Modera: Shula Eldar

Ref. Bibliogràfiques:

-. Capítol, XXVII, del Seminario 6 de J. Lacan, "Hacia la sublimación”.

-. "La instancia de la letra en el inconsciente o la razón desde Freud", en Escritos I. J. Lacan

-. Seminario 16 de J. Lacan: Cap. XIV, "Las dos vertientes de la sublimación" y Cap. XVI "Clínica de la perversión".

-. “La lettre volé ou le vol sur la lettre”, Éric Laurent, en: La Cause freudienne n° 43, « Les paradigmes de la jouissance » p. 22.

Hora: 20:30 hs

Activitat on-line via ZOOM

S'enviarà amb antelació les claus d'accés a la sala ZOOM