• CONTACTO

Seminaris de Primavera '24 · CdC-ELP. Clínica i pragmàtica del cos parlant  

Clínica i pragmàtica del cos parlant

Comissió: Roberto Cordero, Erick González, Silvia Grases (més-un), Patrícia Heffes, Antoni Vicens.

 

*

Jacques-Alain Miller en l'Inconscient i el cos parlant proposa a l'arc reflex −aquell procés de regulació que manté el més baix possible l'excitació− com el model que li permet a Freud articular al cos amb el que ell considera una “ficció”, el seu aparell psíquic. Lacan en un primer moviment de prolongació de l'obra de Freud, no dissipa aquesta dimensió de ficció, però sí que substitueix a l'arc reflex amb l'estructura d'un llenguatge, estructura significant que inclou al seu subjecte d'una manera molt particular, ja que el designa allí on el perd, allí on la repressió deixa la seva marca: “un significant és el que representa a un subjecte per a un altre significant”.

 

Llavors tenim a l'inconscient i al llenguatge, i el que circula entre aquests elements, que és el símptoma. Allò que no va i que funda la pràctica de la psicoanàlisi, allò que xifra un sentit ocult amb efectes patògens, i que al mateix temps obre un camp per al que es resisteix a ser xifrat: la pulsió.

 

Llavors, inconscient, símptoma, llenguatge, repressió, són elements que defineixen el recorregut de Freud i podríem dir, el del primer Lacan. No obstant això, aquestes eines provenen d'un malestar en la civilització que ha mutat significativament. Dos congressos successius de l’AMP van esclarir que en el Segle XXI es tracta de “un altre ordre simbòlic”, i de “un altre real”. I és per això que “la substitució de l'inconscient freudià pel parlêtre lacanià” l’ésser parlant, aquesta frontissa de Lacan que ens permet accedir al seu últim ensenyament, serà la nostra brúixola per a pensar aquestes mutacions en el vincle social que transformen la vida quotidiana, la política, els cossos parlants, i per tant que ens conviden a reformular la praxi de la psicoanàlisi.

 

 

*

 

“El que no és una ficció és el cos parlant” -diu Miller, per a oposar-lo a l'aparell psíquic freudià estructurat com l'arc reflex, o per a declinar al propi inconscient lacanià estructurat com un llenguatge. Però, “què és el cos parlant? Ah, és un misteri” −va dir Lacan en el Seminari 20.

 

Acompanyarem a aquest misteri del cos parlant, amb l'esforç majestuós de Éric Laurent, que pot servir-nos de brúixola per a aclarir, en part, algunes qüestions d'importància per a la clínica actual. En El Revers de la Biopolítica es tracta entre altres coses d'un detallat estudi sobre l'heteròclit del cos al llarg de l'ensenyament de Lacan, orientat pel camp d'atracció de les elaboracions que els li van ser accessibles, en part, gràcies a la lectura de l'obra de Joyce, qui pretenia, per exemple, que el seu Ulisses fos la “epopeia del cos humà”. Tenim també l'arc que es dibuixa en relació amb la substitució de la noció de símptoma, des del símptoma pensat amb la histèria freudiana, fins al símptoma com a esdeveniment de cos, pel sinthome, en l'últim Lacan.

 

D'aquestes qüestions es dedueix una pragmàtica de la cura reformulada, que ha de passar necessàriament per finíssimes elaboracions al voltant de la lletra, l'escriptura, i les modalitats de la paraula que ens obren al camp de lalangue, i que estan magistralment desplegades en el llibre de Laurent.

 

“La histèrica dona és necessària per a donar-li a la psicoanàlisi −llegim en Laurent- el seu lloc com talking cure […] però més ençà del símptoma histèric com parlen els cossos? Parlar lalangue del cos és tractar de saber, amb Lacan, de quin mode el símptoma de l'U sol del tot, que no parla, ha pogut arribar a ser símptoma articulat amb l'altre, articulat amb el Dos”.

 

Llavors, parlêtre, esdeveniment de cos, sinthome, lalangue, S.K.beau, seran les noves eines que haurem de revisar, esclarir, posar en tensió, per a pensar el control, el diagnòstic de les estructures, la interpretació, la transferència, el passi, i la psicologia de les masses.

 

 

Referències Bibliogràfiques:

 

Lacan, Jacques. El Seminario, libro 23, El sinthome, Paidós, Buenos Aires.

Lacan, Jacques. “Joyce el síntoma”. Otros escritos. Paidós, Buenos Aires.

Lacan, Jacques. “Radiofonía”. Otros escritos. Paidós, Buenos Aires.

Laurent, Éric. El Reverso de la Biopolítica. Grama, Buenos Aires, 2014.

Miller, Jacques-Alain. “El inconsciente y el cuerpo hablante”. Freudiana 72.

Miller, Jacques-Alain. Piezas sueltas. Paidós, Buenos Aires.

Miller, Jacques-Alain. El ultimísimo Lacan. Paidós, Buenos Aires.

 

 

Notes:

[1] Miller, Jacques-Alain. “El inconsciente y el cuerpo hablante”. Freudiana 72.

[2] Lacan, Jacques. “Subversión del sujeto y dialéctica del deseo en el inconsciente freudiano”. Escritos 2, p. 779.

[3] VIII Congreso de la AMP, 2012: El orden simbólico en el Siglo XXI, no es más lo que era, y IX Congreso de la AMP, 2014: Un real para el Siglo XXI.

[4] Miller, Jacques-Alain. Op. cit., p. 13

[5] Ibíd.

[6] Lacan, Jacques. El Seminario, libro 20, Aún. Paidós, Buenos Aires, 2008, p. 158.

[7] Laurent, Éric. El reverso de la biopolítica. Grama, Buenos Aires, 2016.

[8] Cf. Laurent, Éric. Ibíd., p. 187.

"[9]Ibíd., p. 52.

 

***

 

  • PRIMERA TROBADA: 27 de febrer '24

 

Clínica pragmàtica – Antoni Vicens

 

El pas inaugural d’aquest Seminari és la formació d’un cartell. El meu tema és “Clínica pragmàtica”. Es tracta de saber si aquests dos termes produeixen un sentit en psicoanàlisi. El terme de pragmàtica és usat en la lingüística, en la retòrica, en la filosofia, en general associada a l’ús del llenguatge. Però li hem d’afegir la creació, quan la realitat és forat. Amb la pressa per lliurar a l’Escola conclusions impossibles, començarem pel llibre d’Éric Laurent, L’envers de la biopolitique, actualització de la pragmàtica en la clínica psicoanalítica (en la transferència, en la interpretació, en el control, en el passi), a l’inrevés de la pragmàtica de l’amo, que no es reconeix insconscient.

 

Cos parlant – Erick González

A mode d'introducció d'un seminari que es proposa amb el títol de Clínica i pragmàtica del cos parlant, posaré l'accent en el sintagma contingut al final de la frase.

 

Els elements d'aquest sintagma toquen diverses de les línies de força importants en el nostre moment de civilització, el de la promoció desbordant d'un hedonisme feliç, d'una embranzida al “cuida el teu cos!” i al “paralogisme de la falsa identificació” (les cometes prenen cites de Éric Laurent), és a dir, d'aquest impost jo soc el que dic que soc entrecreuat amb la pretensió de “identificar a l’esser parlant amb el seu organisme”. Amb tot i amb això, no podem perdre de vista, que la gran fragilitat del subjecte contemporani més que reduir-se es dispara, en aquests temps en què les despeses en salut mental dels estats no paren d'augmentar.

De l'última ensenyança de Lacan, Miller ens fa veure que aquest sintagma, aquest “cos parlant”, és un dispositiu posat a punt, al dia, finíssim, per a donar compte de les paradoxes actuals. I és que “la llengua del cos, que és la del gaudi, no autoritza cap hedonisme feliç”, com destaca Éric Laurent.

 

En aquesta presentació es tractarà de situar algunes de les referències d'aquest cos parlant, apuntant a un fil que es desplega en El Reverso de la Biopolítica de manera magistral, i que és el del que podem anomenar l'heteròclit del cos en l'ensenyança de Jacques Lacan, tema al qual li seguirem la pista més endavant, i que forma part del meu tret en el càrtel que hem constituït: El cos parlant i els seus voltants. Del conjunt buit a la lògica de bosses i cordes.

 

Referències

Laurent, É., “Introducción. Entre vacío e imágenes”, El reverso de la biopolítica”, Buenos Aires, Grama, 2016, pp. 11-25.

Miller, J.-A., “El inconsciente y el cuerpo hablante”. Revista Freudiana, nº 72.

Lacan, J., “Clase II: A Jakobson”, El Seminario 20, Aun, Buenos Aires, Paidós, pp. 23-35.

Lacan J., “Clase IX: Del Barroco”, El Seminario 20, Aun, Buenos Aires, Paidós, pp. 127-141.

 

***

  • 30/4

Intervenen: 

  • Silvia Grases: Un cos més enllà del narcisisme

Eric Laurent destaca que Lacan es va interessar en artistes i escriptors per a buscar en ells que és el que passava més enllà del narcisisme (1). Podem rastrejar, amb Lacan, què passa en aquest “més enllà del narcisisme”, més enllà de les identificacions, a Duras i a Joyce. Per a l'ocasió, partirem de localitzar tres moments fonamentals en l'ensenyament de Lacan en relació al cos, la imatge i el gaudi, proposats per Laurent (2), per a interrogar especialment el viratge lacanià produït entre 1965, amb la publicació del “Homenatge a Marguerite Duras, por el arrebamiento de Lol V. Stein” i 1970, amb Radiofonia. El nostre interès es centrarà en la incidència del canvi en la concepció del subjecte a partir que Lacan aïlli l’objecte a.

 

(1) E. Laurent en Miller, El lugar y el lazo, pp. 69-70

(2) E. Laurent, El reverso de la biopolítica, p. 59

 

  • Patricia Heffes: “Esdeveniment de cos, clínica i política”

El punt de partida va ser l’esdeveniment de cos en relació amb la fi d’anàlisi. Pel camí, vaig trobar la idea de l’esdeveniment de cos generalitzat, en el sentit del tret inscrit en el cos parlant del parlêtre (1). Va ser així que la qüestió es va obrir més enllà de l’experiència del final. L’esdeveniment de cos introdueix la perspectiva clínica alhora que la política. El cos parlant es distingeix del cos de l’individu, que és el cos com a propietat de cadascú. El cos parlant és el que dona testimoni de l’inscripció del discurs com a vincle social.

La fórmula “parlêtre polític”, a la seva vegada, posa en relació l’esdeveniment de cos amb l’”inconscient polític”. Dues fórmules que es diferencien des de la perspectiva del cos com Altre, el cos com el lloc d’una marca particular que va més enllà del tret unari.

En aquesta presentació em proposo desplegar aquests punts orientada per la perspectiva clínica i política.

 

  1. Laurent, Eric. “El reverso de la biopolítica”, Grama, Buenos Aires, 2016, p.258.
  2. , p.243

Modera: Erick González

 

 

  • 28/5

Del símptoma missatge al símptoma escriptura / Del cos de l'Altre al conjunt buit que es compta com Un.

 

Intervé: Erick González

 

L'últim dia del congrés de l’AMP fa un parell de mesos, i ja havent començat a treballar en el càrtel que dona impuls a aquest seminari, és a dir, amb El reverso de la biopolítica d’Éric Laurent en la butxaca, vaig aprofitar per a visitar una exposició sobre Rothko en la Fundació Louis Vuitton, l'edifici de la qual ha estat dissenyat per Frank Gehry.

Es tractava d'una bona oportunitat, ja que Laurent dedica en el seu llibre un capítol a “L'autoretrat impossible de l'artista”, i en el qual parteix de tres artistes (quatre en realitat): Rembrandt, Rothko, i Frank Gehry (en relació amb el qual inclou a Richard Serra, quan parla de l'edifici del Guggenheim a Bilbao i de l'escultura de Serra que ens rep en entrar a l'edifici), per a situar el que amb aquests podem aprendre sobre el que implica parlar lalengua del cos i experimentar l'espai quan aquest no és mediat per l'estadi del mirall ni pel Nom del Pare.

Llavors en aquest dia Gehry, Rothko, però també aquells dels quals vam escoltar en aquella jornada de diumenge en el congrés, és a dir, Leopardi, Pessoa, Nietzsche, Rousseau, Cantor, Maradona, van fer ressonar per a mi, allò que ens ensenya, cadascun a la seva manera, sobre com “subverteixen la relació -diu Laurent- que mantenim amb el nostre cos i el dels nostres semblants, pròxims i llunyans [i …] ens introdueixen d'aquesta manera a la política, en el sentit més literal i fonamental, aquesta política del símptoma que la psicoanàlisi té l'honor de constituir com la matriu amb la qual fa matèria de la seva experiència i del saber que es dedueix d'ella”.

Llavors “matèria de la seva experiència” i “saber que es dedueix d'ella”. Intentem seguir aquest fil que anomenem “política del símptoma”, des d'una Clínica i pragmàtica del cos parlant.

Farem en aquesta tercera trobada del Seminari, un compte rendu del que potser fins ara hem pogut introduir del sintagma “cos parlant”, és a dir el saber deduït d'aquesta matèria de l'experiència que és la del càrtel. I en un segon moment rellançarem el nostre treball amb una mica més de l'experiència a partir d'una vinyeta clínica i un testimoni de passi.

 

Referèncias:

Laurent, Éric. “Lo que hace síntoma para un cuerpo”. El reverso de la biopolítica. Grama, Buenos Aires, pp. 49-76.

Laurent, Éric. “El imposible retrato del artista”. El reverso de la biopolítica. Grama, Buenos Aires, pp. 203-214.

Lacan, Jacques. “Joyce, el síntoma”. El Seminario, libro 23, El sinthome. Paidós, Buenos Aires, pp. 159-166.

Lacan Jacques. “Radiofonía”. Otros escritos, Paidós, Buenos Aires.

Miller, Jacques-Alain. “El reverso del pase” y “Un-cuerpo”. El ultimísimo Lacan. Paidós, Buenos Aires, pp. 95-116.

Blancard, Marie-Hélène. “Tomar el goce a la letra”. Revista Freudiana 67.

 

  • 25/6 : La pèrdua de la realitat

Intervene: Antoni Vicens

Modera: Patricia Heffes

Seguint la idea d’una clínica pragmàtica, inspirada pel llibre d’Eric Laurent, L’envers de la biopolitique, prenem la idea de Jacques Lacan segons la qual “una anàlisi no ha de ser portat massa lluny”, que segueix la de Sigmund Freud quan ens prevé contra el furor sanandi. La clínica del sinthome implica una retòrica de la creació, del saber fer o del saber apanyarse amb aquest partenaire més o menys incòmode. Rellegint Freud, això ens porta a preguntar-nos pel sentit de l’expressió de la segona tòpica “pèrdua de la realitat”, y que suposem parenta del pragmatisme clínic, tant en la neurosi com en la psicosi. Si ens preguntem aleshores quina és aquesta realitat que es perd, haurem d’apuntar a una ciència del forat.

CALENDARIO

Dimarts a les 20:30

27 de febrer, 30 d’abril, 28 de maig i 25 de juny

 

Modalitat presencial

Seu de Barcelona de la ELP

Carrer de Santa Perpètua 10-12

Horari
A determinar

Comparteix

  • Comparteix a Twitter
  • Comparteix a Facebook

ARXIU D'ACTIVITATS

Índex de categories