SOL · Llocs Alfa

“La manera en la qual [Lacan] va dirigir la cura […] em va ensenyar el rigor i, al mateix temps, la total no ritualització de l'anàlisi: l'acte analític pot fer-se en qualsevol lloc. Un dia que jo havia sortit fugint, em va atrapar quan ja gairebé havia arribat al metro. Coses d'aquest ordre em fan dir que s'implicava en el seu acte. Ho he recordat en la meva pràctica amb nens: una sessió d'anàlisi podia tenir lloc enmig d'un grup de nens que cridaven, igual que a l'habitació destinada a la sessió”.
Rosine Lefort1.

Aquest testimoniatge de Rosine Lefort mostra amb senzillesa i claredat el fet que la seva pràctica clínica i la seva orientació per la psicoanàlisi només poden ser concebudes com una resposta emergida de la seva pròpia anàlisi. És aquesta la dimensió radical de la formació de l'analista, que té com a enclavament principal l'anàlisi personal. Una dimensió que es veu estesa en el seu acte, quan aquesta resposta no es remet únicament a l'enquadrament suposadament típic de l'analista, que es “confon amb la consulta del practicant que exerceix com a professional liberal”2, i que ens convida a pensar en la resposta de la psicoanàlisi (via els seus operadors) al malestar en la civilització.
Prenem aquestes frases de Rosine Lefort com a exerg, per a il·lustrar una vegada més altres conegudes paraules, aquesta vegada les de Jacques-Alain Miller sobre els anomenats -ja fa 18 anys!- Llocs Alfa: “Són els conceptes lacanians d'acte analític, del discurs analític i de la conclusió de l'anàlisi com passi a analista, els que ens han permès concebre al psicoanalista com a objecte nòmada i a la psicoanàlisi com una instal·lació mòbil, susceptible de desplaçar-se a nous contextos, particularment a institucions”3.
Llavors aquests Llocs Alfa, en paraules de Miller, són una mica més que llocs d'escolta: són llocs de resposta. Per a aquest SOL ens proposem estudiar l'estat d'aquesta qüestió en el nostre entorn. Però per què fer-ho ara, passats tots aquests anys?

L'època del parlêtre
Si li competeix a la psicoanàlisi “posar els seus rellotges en hora”4, no només és important que escoltem el pols puixant de la civilització, o que tinguem una postura clara referent a la contínua conversa universal sobre els grans assumptes, sinó que també resseguim les respostes en les quals ja ens trobem implicats. “La psicoanàlisi sempre ha estat per davant dels psicoanalistes -diu Miller-, i el continua estant. Corro com un dimoni per a tractar d'aconseguir els efectes de la psicoanàlisi, que van més ràpid que jo”5. Ens interessa, llavors, aprendre dels efectes en curs promoguts per la psicoanàlisi en els diversos llocs de resposta.
Trobarem, potser, que hi ha alguna cosa a dir en relació amb la batalla de l'autisme, o en relació amb el “consum frenètic dels plus-de-gaudi”6, o sobre el “xoc de civilitzacions”7 i les seves diferents modalitats de segregació? O els efectes de devastació de les catàstrofes, sense perdre de vista que aquests potencials llocs d'enunciació parteixen de la pragmàtica, del que és la nostra clínica, centrada en el subjecte?

La funció Alfa
No està de més rescatar aquesta referència provinent del corpus teòric d'un eminent clínic de la desinserción: Wilfred Bion. Per a aquest la Funció alfa consistia en “una operació de transformació de l'aparell psíquic”8, en la qual els elements beta (inconscients i patògens) són portats al camp de la representació, on poden ser elaborats. No obstant això, més enllà d'aquesta qüestió, el fonamental era l'aplicació d'aquesta noció a grups sense líders9, en els quals s'allotjaven i treballaven 400 homes ingressats en un hospital psiquiàtric al no haver pogut aconseguir el rendiment necessari en el període de la segona guerra mundial, i participar en ella. En dits petits grups, aquesta funció Alfa, seria la que encarnava el mateix Bion, en primer terme: “en el maneig de la transferència destaca per la precisa lectura que tot grup busca un amo i ell no l'encarna, sinó que anima a la reflexió […] utilitza l'abstenció com a recurs primordial, i la devolució de l'interrogant que se li dirigeix, al si mateix del grup”10.
És aquesta devolució pròxima al que destaca Miller com a central per als Llocs de resposta. “Perquè pertoqui Alfa és necessari i suficient que s'instal·li el llaç pel qual ‘l'emissor rep del receptor el seu propi missatge sota una forma invertida’, trobant-se el subjecte des de llavors connectat amb el saber suposat del qual ignorava ell mateix ser la seu”11.

El Control
“L'emergència d'un instant de saber tal demana ser severament controlat perquè és una espurna que pot incendiar tota la prada”12. No sempre els operadors d'aquests llocs Alfa són experimentats clínics, ni analitzants que han portat fins al final la seva experiència d'anàlisi i, no obstant això, és en la pràctica de l'anàlisi personal, de l'estudi dels textos i del control que s'espera que il·lustrin i orientin el seu fer. En alguns dispositius s'inclou la conversa clínica amb els parells, les discussions en les reunions d'equip, o amb la figura de supervisors interns o externs. En el cas que això no estigui inclòs en l'armadura institucional -i fins i tot si ho està-, el treball de l'elaboració clínica sobre els casos, la “distribució ponderada dels efectes analítics, […] la dossificació segons les capacitats d'un subjecte per a suportar”13 aquests efectes, i sobretot, la reflexió sobre els impasses que empenyen perquè aquests siguin portats a la pràctica del control individual amb un analista confirmat per la seva experiència dilatada, es fa determinant i de renovat interès per a l'Escola.
Aquest punt s'ha posat en relleu en l'últim informe de la AMP, i en referència amb La política de joventut. Per això ens sembla fonamental desenvolupar-ho en el SOL.
Si seguim a Laurent en El revers de la biopolítica, on diu del jove clínic en la pràctica del control que és aquell que ve al lloc d'una placa sensible14; és a dir, aquell qui en el seu treball apunta a buidar-se cada vegada més com per a deixar-se prendre pel dir i el símptoma de cada subjecte. Tenim allí un valor afegit: els operadors en els llocs Alfa ens portaran ja, com a passadors, els símptomes i els efectes analítics en l'àmbit del que anomenem la “realitat social” sense deixar d'estar advertits que aquesta no és una altra cosa que la “realitat psíquica”.
Estiguem atents per a perfilar quin és el nostre lloc, per a no “alimentar ni la nostàlgia dels ideals antics, ni la queixa sobre la duresa del món”15.

Referències Bibliogràfiques

1 Lefort, Rosine. “El camino sobre la creta de la duna”. Revista Freudiana, nº 65, 2012, p. 32.

2 Miller, Jacques-Alain. “Hacia Pipol 4”. Revista Freudiana, nº 52, 2008, p. 8.

3 Ibid., p. 9.

4 Miller, Judith. “Delicadeza”. Revista Colofón, número extraordinario, 2018, p. 125.

5 Miller, Jacques-Alain. La escucha con y sin interpretación. La Colección de la ELP, Madrid, 2022, p. 77.

6 Miller, Jacques-Alain. “Hacia Pipol 4 ». Op. cit., p. 13.

7 Ibid.

8 Icardi, Lucía. “La experiencia Bion y los Lugares Alfa”. Revista L’Atelier, nº 6, 2023, p. 54.

9 Lacan, Jacques. “La psiquiatría inglesa y la guerra”. Otros escritos. Paidós, Buenos Aires, 2012, pp. 113-133. Cf. Arribas, Sonia. “Jacques Lacan sobre Wilfred Bion en La Psiquiatría inglesa y la guerra (1947)”. Revista L’Atelier, nº 6, pp. 44-49.

10 Icardi, Lucía. Ibid., p. 53.

11 Miller, Jacques-Alain. “Hacia Pipol 4”. Op., cit., p. 9.

12 Ibid.

13 Ibid.

14 Laurent, Éric. El reverso de la biopolítica. Grama, Buenos Aires, 2016, p. 216.

15 Miller, Judith, Ibid.

Comissió organitzadora: Irene Domínguez, Erick González i Andrea Freiria

CALENDARIO

Dissabte 5 d'abril

9h a 14:15h

Presencial a Barcelona: C/Santa Perpètua, 10-12

** Es requereix inscripció 20€/10€ per estudiants

Mètode de pagament: transferència bancària a ES06 2100 1302 8202 0037 8456

Enviar comprovant bancari, nom, cognomeno/s i mail a: cdc@elp.cat