Alocuciones institucionales

La bulería te mueve su aire te mueve, si tú no tienes soniquete pa qué te metes pa qué te metes!

Ara fa dos anys vaig obtenir de l’assemblea dels membres de la CdC la confiança per fer-me càrrec de la seva direcció. Pel fa a mi, va ser una decisió presa a consciència. Tanmateix, l’estrofa que Potito canta en aquesta bulería de Paco de Lucía em va venir al cap tot seguit com una mena d’acudit, “si tú no tienes soniquete pa que te metes, pa que te metes”. Sense saber ben bé  què seria el soniquete que em faltaria, vaig entendre que la meva posició en la direcció es sostenia de la marca del desig. Calia fer amb la falta com a causa. D’entre les moltes coses que he après durant aquests dos anys, aquesta n’és una de rellevant: he volgut estar al capdavant d’aquesta junta des del lloc de causa, com a agent provocador del treball.  Això m’ha permès assumir les responsabilitats, mantenir l’orientació amb la qual em vaig comprometre davant de l’assemblea i esperonar el treball dels col·legues, en primer lloc dels més propers, els meus companys de viatge en la junta. He actuat guiada pel principi que la nostra junta ha estat una baula en la cadena de juntes que ens han precedit i les que ens seguiran. Ni més ni menys, el que compta és la cadena.

Puc dir que aquesta junta ha treballat en un clima excel·lent, que cadascú ha pogut portar a terme la seva feina seguint l’orientació marcada d’entrada. Ja vam rendir comptes del treball que havíem dut a terme i no hi tornaré. Només vull subratllar que mantenir l’orientació és crucial per avivar la transferència de treball. Finalment, d’això es tracta per tal de fer funcionar analíticament les instàncies.

Una frase de Lacan ha estat a la meva capçalera durant aquest temps de direcció: “servim al discurs analític”. Això ens fa diferents d’una associació professional destinada a protegir els drets i el treball o les produccions dels seus afiliats. He volgut ser estricte a l’hora de mantenir aquest principi a l’horitzó i més d’una decisió, potser difícil, ha estat basada en aquesta premissa. L’Escola és una experiència inèdita i mantenir el cor d’aquesta experiència és la nostra comesa. De vegades les sirenes del poder ens tempten, el discurs de l’amo se’ns apropa, la voluntat de fer-nos escoltar en d’altres àmbits ens interpel·la. Cada acció de la nostra junta ha estat guiada entenent que servir al discurs analític implica mantenir una orientació clara, saber distingir-nos de l’amo que avui comanda, fins i tot de l’amo amable que voldria seduir-nos.

Han estat dos anys densos. Els esdeveniments han estat vertiginosos dins i fora del Camp Freudià. Al capdavant de la Junta he volgut que es treballés epistèmicament alguns dels interrogants que la nostra època convulsa ens posa.

En una entrevista que Jacques- Alain Miller va donar al Punt Avuia Barcelona el 25 de març del 2013, titulada “Per la llibertat de la paraula”—i  que rellegida avui té tota la seva actualitat— Miller afirmava que “Lacan tenia una gran ambició per l’analista. Pensava que quan un havia acabat la seva anàlisi confluiria amb la seva època”. Avui aquesta ambició batega al Camp Freudià i crec que convé que la comunitat s’hi afegeixi de manera decidida. Potser els esdeveniments més propers ens han aturat, al meu entendre, un xic massa.

Deixo pendent una tasca que hauria volgut començar però que no hem arribat a acomplir. Es tracta d’apropar-nos als joves de la ciutat. La nostra ciutat batega amb discursos i llengües diverses, entenc que confluir amb la nostra època vol dir interessar-nos-hi per conversar-hi.

Entenc que tenim aquesta feina pendent i caldrà veure com els escoltem i com fem escoltar la psicoanàlisi, com fem confluir la psicoanàlisi amb la nostra època.

He parlat de les llengües de la ciutat i suposo que no ha passat desapercebut que us he parlat en català. Sempre m’ha costat entendre perquè la comunitat tenia només una llengua quan entre nosaltres en parlem, almenys, dues.  Aquest monolingüisme és tan consistent que parlar en català ha esdevingut un signe d’identificació que ha acabat esdevenint una censura entre els propis catalanoparlants, o si més no entre alguns. No sé si podré ser escoltada des d’un altre lloc, però Lacan ens ensenya que una llengua és una forma de gaudir. Jo preferiria que la meva comunitat fos com la meva cultura, bilingüe, amb tota l’espontaneïtat dels nostres carrers i sense que això fos cap signe d’identitat. Crec que ara, en aquest moment, això és més que mai necessari.

I acabo. Aquests dies em venia al cap la cançó “Corrandes de la parella estable” dels Manel. Una divertida peça que repeteix la tornada que molts deveu conèixer: “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. La lectura lacaniana de la cançó es resumiria en la conclusió que cal posar-hi ganes i treball perquè l’amor supleixi la no relació.  Al Camp Freudià ho sabem. Jo n’he tornat a fer l’experiència: treballem més enllà del principi de plaer, és el que té el desig. Això m’emporto i amb això seguiré.

Moltes gràcies, col·legues i amics. I, endavant les atxes!

Neus Carbonell

11 de març del 2018